Vaig jurar-me, farà cosa d’un  mes, que havia de traçar la meva rèplica a un article d’una jove pubilla de cuixa forta de nom Elisenda que semblava, ni més ni menys, suggerir al lector -possiblement tancat de mires insinuava ella- una obertura de l’univers musical subjectiu, una voluntat homogeneïtzadora tan insultant, on el gris (el gris fastigós de les bosses d’escombraries!)  hauria de diluir el judici crític a favor de l’acceptació democràtica del ventall infatigable de propostes artístiques.

Si té curiositat, i només si és per curiositat, l’emplaço aquí mateix http://www.enderrock.cat/noticia/4688/blanc/negre/compatibilitats . Ara bé, no hi busqui rigor i encara menys criteri i per descomptat no pretengui pas trobar-hi gust.

Comencem, l’Eli i jo, un joc que m’he inventat expressament per a  l’ocasió en el qual es fan tres tirades, un cop cadascú. El vencedor és sempre qui fa la darrera tirada. Li proposo de començar jo mateix i ella accepta de bon grat. Intueixo que la victòria és meva.

Faig la primera tirada i -amb certa ironia tot rient per sota el nas- deixo anar amb to burlesc que la identitat estètica es forja a partir de l’agrat envers el so amb el que un se sent representat. Crido amb veu impostada i força projecció: és ben cert que aquell acomodat en una vida passiva sense trasbalsos sentirà realitzada la seva exigència artístico-musical assaborint “cançonetes breus i senzilles” de pop-folk. O que aquell rebel (i parlo exclusivament de qüestions estètiques i en cap cas d’elements que transcendeixin aquest àmbit,  de disfresses bàsicament), aquell rebel, deia, que pretén canviar el món a cops de matxet tindrà una escolta reeixida dels seus grups preferits, emmarcats dins l’etiqueta d’“extrems”, amb  “temes durs i contundents” -amb missatge, diuen- de punk, metal, hard-core, o qualsevol altre terme encaminat al barroquisme que se’ls acudeixi: “undergroundhardpunkalternativegrindmetal”.

Qui sap, imagini! O que aquell dandi vestit d’esnobisme s’exaltarà i fins i tot li caurà una llagrimeta rosada tot assaborint el quartet de Ravel o Pierrot Lunaire de Schöenberg. I així podria anar enumerant una infinitat de possibilitats, cadascuna d’elles més deplorable, però certa tanmateix.

La segona jugada és a càrrec de la bella Elisenda, que es comença a ensumar que el joc no tindrà un final plaent per ella. Tot i això, anuncia amb entusiasme i amb una flor rere l’orella esquerra que l’“undergroundhardpunkalternativegrindmetal” pot gaudir de la Suite en Sol de Bach interpretada sota la severitat d’un auditori mut, o que és possible proposar-li al pop-folklorista que busqui el plaer en un concert ple de birra, excrement i pixat, de La Polla, o fins i tot, dir-li al dandi noucentista exquisit i exigent que cerqui l’èxtasi entre la multitud d’éssers que puden tot idolatrant una nova “estrella del folk” que els explica alguna superficialitat quotidiana amb una guitarra lleugerament desafinada.

Arribats aquí, faig la darrera jugada, la que m’ha de donar la preuada victòria. Sense embuts li dono un cop ben fort (a la taula i no a la bona Elisenda, per res del món!), amb tota la fermesa possible i crido: Mentida! El que hem dit és mentida! I ara sí, encès em disposo a deixar-ho anar tot de cop. La identitat estètica, benvolguda Eli, es forja, sempre!, a partir del rebuig i sobretot, sobretot!, de la diferència. I no només pretenc referenciar-me  a la identitat individual, sinó precisament a aquelles peculiaritats que transcendeixen la individualitat i arriben a constituir-se absolutament en elles mateixes, les que defineixen una estètica determinada com a autèntica. Peculiaritats, és clar, que neixen estrictament de la reacció enfront d’uns elements previs.

Aquestes noves fites artístiques han de ser també rebutjades per possibilitar-ne l’aparició de noves i diverses. Sols els genis poden derivar de la contradicció una resultant més elevada, i ara, encara que ens pesi, ja no  n’hi ha d’aquests. O no som postmoderns?

Així doncs, el camí de l’evolució -i no vull pas ser hegelià (mai!), evolució s’entén naturalment com a camí traçat a partir del canvi però no un camí amb una fi última, sinó camí i prou, dolç camí  de meandres infinits-  el camí de l’evolució estètica només pot entendre’s a partir del rebuig, la font d’on brolla la inquietud (el car material de la creativitat)  i mai i en cap cas aquest camí pot dibuixar-se en el marc de la complaença, en un agrat democràtic tan divers i contradictori on l’inevitable estancament derivi en un final d’horror i monotonia tan mordaç que deixar d’escoltar música sigui l’acte més intel•ligent que hom podria dur a terme.

Aquesta partida la guanyo jo. Lluitem.