Sé que tots ens hem vist implicats i castigats per persones, o més aviat empreses, que ens fan passar el dia de la marmota quan ens venen a arreglar algun electrodomèstic o una fuita d'aigua. Allò d'haver de canviar de cita perquè sí, quan has buscat un forat a la feina per atendre els operaris que havien de venir i que al final, simplement no es presenten, i a nosaltres ens ha alterat els nervis, ens ha succeït a tots.

Hi ha cops, però, que la cosa passa de taca d’oli. De llarg. I quan fa tres mesos que arrossegues una mena de “Dia del rentaplats” com si fos el de la marmota, n’hi ha per explicar-ho. Perquè, si no és perquè t’afecta directament, arriba a fer riure. A SAT Juvanteny de Vic hi ha unes noies molt amables -realment ho són- que t’envien un operari a arreglar un rentaplats, el dels meus pares (que no hi són, és segona residència, i, per tant, me n'ocupo jo) a Cantoni. Te l'havien d’enviar al gener, però, mira, ho passem al febrer per alguna raó que em depassa (perquè és el mes de la tòfona?). I, quan havien de venir, et truquen per explicar-te que l'operari ha agafat la Covid i que s’hauran de retardar fins a tal dia de març. Ah, pobre noi, què hi farem. 

Tal dia de març, com per miracle, apareix un tècnic que diu que s’ha de canviar una peça, que ja em trucaran per veure quan poden venir a canviar-la. Pa-ci-èn-cia. Als 10 dies, truquen i et diuen que Tal dia apareixeran amb la peça d’11 a 1. Jo havia de ser fora però em canvio la vida per ser-hi. I d’11 a 1 no ve ningú. 5 minuts abans de la 1, truco a les amigues de Juvanteny, i em diuen que ai, no els ha arribat la peça. De seguida penso que podien haver-ho dit, oi, però això es veu que no és important. Sense poder-ho evitar, dic en veu alta “No m’ho puc creure”. Per tota resposta, i secament (és evident que a la noia no li fa gràcia la brometa), em donen una altra cita, d'1 a 2 un altre dia. 

Aquest dia, d’1 a 2, és al mig de Setmana Santa. Amb el mòbil posat allà on hi ha cobertura, espero i espero. Truco a les 2 i em diuen que l’operari és a l'Esquirol, que tot s’ha retardat, que ve de seguida. Demano si dino o faig esperar la família (el rentaplats és a casa els meus pares, m’hi he de desplaçar). Em diuen que un moment, que parlen amb el tècnic. Hi parlen i em contesten que ell primer dinarà i que després vindrà. Que no pateixi, que em trucarà. Demano hora aproximada i em diuen que cap a quarts de 4. Es fan les 4 i no truca ningú. Torno a demanar explicacions a les noies Juvanteny. Un moment, que demanen al tècnic. Que en deu minuts puja. Jo, sospirant, ok, doncs ja m’espero. Passen 10 minuts, 20, 30, 1 hora. Torno a trucar. La cançó de l’enfadós, i ara el tècnic diu que 10 minuts més (perquè el tècnic havia anat a dinar a Vic, combinacions estranyes si ha de pujar de l’Esquirol a Cantoni, però mira). I així anar fent, uns 10 minuts que, més que de pagès deuen ser d’anys/llum, no ho sé. El cas és que amb els nervis a flor de pell m’espero i torno a trucar per última vegada prop de les 6, quan sé tanquen les oficines. Les noies em diuen que l’operari s’ha retardat, que en 10 minuts és aquí, que segur, que no pateixi. I no, és clar. I no.

Presa de pèl? Surrrrealisssssssme, que diria en Dalí? Escric aquestes ratlles el dia abans de l’última cita que em van donar el dia després d’aquest dia dels 10’x10’x10x10’.... Potser resulta que hauran vingut i tot estarà arreglat! Però no tinc esperances que els meus pobres pares tinguin el rentaplats la pròxima vegada que pugin, però, ep, l’ànim que no decaigui. Només vivim una vida i no val la pena amargar-se per un rentaplats Daewoo i per la ineficiència absoluta de SAT Juvanteny. Que són molt amables, i això no els ho treu ningú.