Al principi, Déu necessitava quartos per superar la crisi. La terra era caòtica i desolada i va pensar que invertint en cultura podria sortir-se’n. Va crear un grup de música, els “Fidels”. L’esperit de Déu batia les ales per sobre dels més importants mitjans de comunicació de la Terra (que resulta que ja era aquí quan Déu va arribar-hi).

Déu digué: “Escolteu-los”. I tots els homes i els llimacs van escoltar-los. Déu veié que allò li produïa grans beneficis i va decidir que aquella música era bona, i separà els Fidels de la resta de músics. Déu anomenà als Fidels els bons, i a la resta ni tan sols va dignar-se a anomenar-los, els relegà a l’anonimat més cru.

Déu digué: “Que hi hagi un entramat mediàtic per separar els Fidels de la resta”. I fou així. Déu va fer, doncs, la seva crítica, que separà els Fidels de tots els altres grups a qui ni tan sols va anomenar, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà “veritat” a la seva crítica.

Déu digué: “Que els Fidels produeixin cançons vulgars: que pugui escoltar-les tot ésser vivent, fins i tot i  per sobre de tot, els llimacs. I els Fidels produïren cançons vulgars: amb els tres acords que Déu els havia donat (a més d’un quart que van descobrir per error) i un desenvolupament melòdic que s’encabia en una segona menor, crearen himnes hipnòtics que l’esperit de Déu va encarregar-se que sonessin arreu on hi hagués un transistor. I Déu veié que estava bé.

Déu digué: “Que els Fidels siguin les estrelles del firmament, que tinguin concerts tots els dies de l’any, que cobrin 15.000€ per concert, jo me’n quedaré un 75%, i que la seva llum il•lumini totes les portades”. I fou així. Déu col•locà aquelles estrelles perquè fossin sobirans del món musical i adoctrinessin els homes i els llimacs, i de passada l’enriquissin. I Déu veié que estava bé.

El dotzè dia s’adonà que no hi havia gaires llimacs al concert dels Fidels. Això va provocar-li el primer atac d’ira contra allò que havia creat. A més a més, n’hi havia un de gras que s’havia adormit al bell mig del Palau de la Música Divina. Prengué una mica del seu moc groguenc. Més tard, del moc groguenc que havia pres al llimac, Déu va fer-ne milers d’iguals i a tots va instruir-los per ésser uns fidels seguidors dels Fidels, i sobretot, va anul•lar-los la capacitat d’avergonyir-se del gust que ell mateix els havia imposat. Déu veié que estava bé. Després de tot això, Déu creà la Música.

El tretzè dia Déu va topar amb la Música, que havia creat el dia abans, i aquesta li digué: “Eh, tros d’ase, t’has dignat a escoltar les cançons vulgars dels Fidels?”.  Déu digué: “Jo he creat un ésser d’una bellesa absoluta com és el llimac, no em cal certificar que el meu grup, els Fidels, també emana bellesa sonora”. La Música va preferir no replicar verbalment al comentari i es va limitar a prémer el botó del play de l’iPod de Déu, on només hi tenia els dos discos dels Fidels.

En escoltar la veu del diable sortint d’aquell reproductor, Déu va veure que era gran la malícia dels Fidels a la terra i que contínuament, les seves cançons vulgars no s’inclinaven sinó al mal. Déu es penedí d’haver creat els Fidels i d’haver alimentat tots els llimacs perquè els seguissin i d’haver batut les ales per sobre de tots els més importants mitjans de comunicació de la Terra (que resultava que ja era aquí quan Déu va arribar-hi), i s’entristí. I va dir: “Exterminaré de la terra els Fidels, els homes que vaig adoctrinar perquè els escoltessin i a tots els llimacs que en siguin fans; em penedeixo d’haver-los fets”.

L’any 2012, el segon mes, el dia disset del mes, exactament aquell dia s’esbotzaren totes les fonts del gran oceà i s’obriren les rescloses del cel. Durant quaranta dies i quaranta nits caigué un aiguat a la terra. Les aigües van créixer tant, que cobriren totes les muntanyes més altes de sota el cel. Aleshores es van ofegar els Fidels i el seguici de llimacs que sempre s’arrossegava a darrere seu.

Penedit per haver portat el mal a la Terra amb les seves pròpies mans, Déu va dirigir-se cap a tots aquells músics a qui no s’havia dignat a donar-los nom. No sabent doncs com referir-s’hi, va optar per inclinar el cap en senyal inequívoc d’exigir, per a ell mateix, un càstig just. Els músics van mirar-se aquell ésser diví capcot i avergonyit i després de valorar-ho amb la Música, van tenir clara la seva condemna.

Déu va passar la resta dels seus dies, fins l’Apocalipsi, al costat de Satanàs, en un concert perpetu i continu del monstre que havia creat inconscientment: els Fidels “Live in Hell”.