El cap de setmana passat vaig fer un sobreesforç i vaig arribar-me ni més ni menys que al Mercat de Música Viva de Vic (MMVV), el festival més gran del sud d’Europa, diuen. Hi havia una cosa que em picava la curiositat. En un primer moment vaig arribar a pensar que vist l’estat deplorable en què els espectadors havien deixat la immaculada plaça Major, potser aquella picor era derivada d’algun paràsit que m’havien encomanat i de fet era cert, algú m’havia contagiat Pthirus pubis (no penso explicar de què es tracta), però el què realment m’intrigava era allò de mercat, per què n’hi deien mercat?

Al diccionari s’hi pot llegir: “Conjunt d'activitats de compra i venda de mercaderies dutes a terme per dues categories de subjectes econòmics, oferents i demandants “.  Bé, estimada lectora (si he de ser franc prefereixo que sigui una senyoreta la que llegeix), espero que de la mateixa manera que m’ha sorprès a mi, s’hagi vist també alterada davant del binomi.

M’havia convertit en un subjecte econòmic. La veritat és que fins i tot em feia una mica d’il•lusió, en cap cas per adjectivar-me com a econòmic sinó per tenir la consideració sempre benvinguda de subjecte i poder defugir l’objectivació de la crua vida humana!  Calia però discernir en quin dels dos grups m’encabia i això va suposar-me un mal de cap que sumat al contagi de Pthirus pubis es va fer insuportable.

En una mirada primerenca vaig encaminar-me cap a la figura del demandant, aquell qui exposa una demanda, que demana quelcom. Però el cert és que jo havia anat al mercat sense demanar absolutament res. M’havia presentat allà de cop i volta sense cap mena de demanda. Ni tan sols vaig poder tenir l’oportunitat virtuosa de demanar res! Quedava clar per tant que no formava part d’aquest còmput.

La lògica em portava a entendre que era per força un oferent però tot i reflexionar-hi constantment no vaig poder concloure exactament què era el què tenia per oferir. La qüestió és que vaig estar pensant això durant tots els dies de mercat, fins i tot quan em vaig comprar un berenar ben quantiós, quan vaig anar a recollir uns amics a l’hotel, tot sopant un tiberi en una terrassa plena a vessar, a cada una de les barres que hi havia escampades a totes les cantonades, quan assaboria una crêpe ben entrada la matinada entre cubata i cervesa, tot esmorzant després de la nit intensa i fins i tot menjant una enorme paella el diumenge just després del concert de l’Andrea. Encara ara no sóc capaç de saber què tenia per oferir.

Ah! Visca la música!