Molts dels oficis antics s’han perdut o estan a punt de perdre’s. Entre els que pràcticament han desaparegut hi trobem l’agutzil, el llenyataire, el campaner, el carboner, el carreter, la dida, l’espardenyer, el matalasser, el carreter, el paraigüer, el sereno, l’estucador, el fideuer, el saurí, el cerer, el corder, el boter, el picapedrer, el bastoner, l’esmolador o el traginer, entre altres. Però també hi ha oficis en estat agònic que sobreviuen a la UVI: els drapaires (ara en diuen “gestors de residus”), el cisteller, el sastre artesà,  la modista, el ferrer, el forjador, el vidrier, el terrissaire el baster, o el barretinaire (avui les barretines les fabriquen a la Xina). Tanmateix, hi ha dos oficis que per la seva importància no s’haurien de perdre mai, però en canvi estan en perill d’extinció: els pagesos i els editors.

Avui, entre els oficis emergents –molts d’ells prescindibles- destaquen els assessors, els gestors de reputació, els investigadors crediticis, els curadors de continguts, els caçadors de tendències, els relacions públiques, crupiers, esteticistes,  mediadors, experts en la venda de canals digitals, gestors de comunitats i xarxes socials,  desenvolupadors de  'webs' i ‘apps',  hackers o tècnics de videojocs.

El dia que pleguin tots els pagesos tots plegats ho pagarem molt car. No podem matar la vaca que ens dóna la llet o la gallina dels ous d’or, ni enverinar o abandonar el camp i l’hort que ens proporciona cereals i verdures. La davallada dels treballadors del camp ha estat fulminant. Si l’any 1994 al país només hi quedaven 50.000 pagesos, avui en són la meitat, una tercera part dels quals sobrepassen els 65 anys. El futur de la pagesia tal com la teníem entesa esdevé dramàtic. Ara només funciona l’agricultura i la ramaderia industrial, dos monstres que estan podrint i arruïnant la terra amb transgènics i contaminants, a canvi d’un profit econòmic que només beneficia a quatre especuladors sense entranyes, incloent-hi els grans transportistes, el comerç agroalimentari, les macro-superfícies i les marques blanques.

Una cosa semblant passa amb el editors de llibres, un aliment espiritual imprescindible que ens ajuda a caminar amb els sentits, amb la ment i la imaginació. Les petites editorials –amb estols de bons escriptors, poetes i novel·listes al darrere- , no poden competir amb els editors industrials que només publiquen ‘literatura’ residual, mediàtica o suposadament històrica, però sense ànima.

-----------------------------

A casa nostra, a sis kilòmetres de Vic hi ha un petit santuari que reuneix en un l’ofici de pagès i el d’editor. És el Mas Casablanca, una masia regentada per la Roser Romaní i Pep Cabanas, que des del 2006 editen una col·lecció de contes per acostar els nens al funcionament i a les activitats d'una masia tradicional catalana, amb la finalitat que coneguin un model de vida a punt de desaparèixer. Des d’aleshores Edicions Casablanca ha publicat 16 llibres, escrits i il·lustrats per l'artista Joan Romaní, Scaramuix, un artista que vaig conèixer fa quaranta anys al bar musical Can Grapes, també a Taradell. Es tracta de les històries d’en Fermí i la Valentina, dos ratolins que es van conèixer navegant per internet i que a través de les seves aventures quotidianes mostren les diferents dependències d'una masia les diferents activitats camperoles lligades als mesos de l'any: femar, llaurar, sembrar, segar, collir o buscar llenya, entre d'altres.

El projecte editorial es va iniciar l’any olímpic el 1992, quan els dos masovers del mas Casablanca es van veure obligats a deixar l'explotació bovina tenallats per les directrius europees sobre quotes lleteres. Aleshores van intentar muntar una granja de porcs, i després van provar de dedicar-se a la cria de conills. Però com que no volien convertir-se en ramaders industrials, van optar per concentrar la seva activitat pagesa en una explotació tradicional, compartint la seva feina amb l’activitat pedagògica: van obrir les portes a les visites escolars i familiars guiades, i a editar una col·lecció de contes". Davant l'escomesa de la indústria agroalimentària, els pagesos tradicionals volen llançar la tovallola; però ela Roser i en Pep pensen que tot és cíclic i tenen l’esperança que la pagesia ressorgirà.