Ja trigava a arribar el debat sobre l’ús del mòbil a l’escola i a l’institut. “Una oportunitat per a iniciar els vailets i les xiquetes en el món de la tecnologia de manera amena”, diuen uns. “Un destorb que impedeix la concentració”, diuen els altres. I tots tenen raó. Fins i tot a la Universitat he vist com s’anava coent algun fracàs estrepitós quan algun estudiant, en el punt àlgid de la classe, no era capaç de resistir la temptació de contestar algun Whatsapp inoportú i fora de lloc.  

¿Com no ha de ser un destorb entre els adolescents, si també els adults en fan (fem) sovint un ús excessiu i innecessari? I no és només una qüestió d’estar-ne més pendents del compte, sinó de col·laborar activament en la difusió de bestieses. La recerca peremptòria de la visibilitat fa circular notícies que, llevat de la seva rabiosa actualitat, no tenen cap interès, no han estat suficientment contrastades, i no han propiciat cap mena de pausada reflexió. Al capdavall, si hom vol evitar ser insultat dia sí i dia també, la primera mesura ha de ser renunciar a piular al Twiter.

Ara, precisament perquè és tan fàcil que el mòbil faci més mal que bé, és necessari educar els nens i les nenes en el seu ús, de la mateixa manera que és necessària una mínima educació sexual o una formació viària bàsica. Si això s’ha de fer a les escoles en horari lectiu o no, i delimitar-ne l’abast, comença a ser motiu de reflexió en els centres educatius. 

La capacitat d’accedir a qualsevol mena d’informació a tota hora és fabulosa, i incorporar la tecnologia en els processos d’aprenentatge és molt temptador. Però convé no confondre la informació amb el coneixement. “Sabe más el diablo por Google que por diablo”, deia un jove galifardeu abans de suspendre un examen per confondre el Renaixement amb la Renaixença, en una lectura massa apressada de la Wikipedia. 

Però l’espectacle no queda només entre adolescents. És espantós veure adults pendents dels mòbils a les conferències, en sales de concert, o fins i tot a les cambres legislatives. I encara diria més: on la taxa d’ús clandestí del mòbil es dispara fins a nivells estrepitosos és durant els discursos protocol·laris, els actes litúrgics i les ocasions solemnes. La repetició previsible de fórmules medievals, usades per recalcar la importància d’una investidura, una cloenda, o la presentació d’una patum, és corresposta pel públic amb una activitat frenètica a les xarxes des de la platea dels auditoris, aules magnes o amfiteatres. Vaticino que aquest serà un altre efecte col·lateral de la tecnologia de comunicació portàtil: la pompa i circumstàncies de les solemnitats anirà de baixa, davant l’evidència que ningú en fa el més mínim cas. És greu? Ho deixo a la consideració del lector.

El que sí que em sembla greu és el dèficit d’atenció del jovent que, abans d’haver llegit un sol llibre a la seva vida, ha passat centenars de milers de pantalles de tot tipus de jocs, xats o fotos de qualitat dubtosa i de nul component edificant. Les conseqüències d’aquest fet sobre la humanitat són encara una incògnita. No sé si cal esperar-ne res de bo. Tanmateix, les novetats tecnològiques seguiran arribant en devessall, en una successió d’invents, enginys i fòtils impossible d’aturar, i sobre la qual no hi ha objecció de consciència que valgui. Que sigui el que Apple, Vodafone i Microsoft vulguin. I que Facebook ens agafi confessats.