Tenim un nou i molt bon escriptor. El conegut periodista Rafel Nadal i Farreras (el segon cognom evita el comprensible equívoc tennístic) acaba de doblar-se de narrador amb la publicació de “Quan érem feliços”, un emotiu llibre de memòries infantils i adolescents que la passada Nit de Reis va endur-se el premi Josep Pla, del jurat del qual tinc l’honor de formar part.

Nadal hi ordena, com un hàbil demiürg, el magma dels seus records personals i familiars en múltiples retalls de vida d’extensió breu distribuïts en set blocs narratius, titulats bellament. El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser adquireix de seguida, com era d’esperar, la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies a la qual pertany la família de l’autor i recrea un ambient ciutadà extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, igualment episcopals i reuniversitàries.

El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba (àvia) Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills, alguns dels quals –en Quim, en Pep, en Manel i el mateix Rafel– s’han significat, com sabem, en els camps de la política i la cultura nacionals.

"Quan érem feliços" constitueix un exercici de gran sinceritat, una veritable confessió. Comprèn referències a realitats amables, com l’autodidactisme pràctic del pare, la formació cultural de la mare o la companyia entranyable de la bava Teresa, i alhora experiències dures no exemptes, a vegades, de sofriment i llàgrimes, com l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell dels nou als catorze anys o la mort accidental del germà petit una revetlla de Sant Pere.

El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar, és la sensació d’haver estat feliç durant el primer tram de la vida, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa despreocupada, metaforitzat amb el somni inquietant que tenia de petit: que es quedava tancat, sol i de nit, a la pastisseria Puig de Girona.

Nadal se’ns revela un bon practicant de la literatura del detall, de manera que colors, olors, gustos i formes queden perfectament matisats, i també un excel•lent constructor d’escenes costumistes. Destaca la precisió amb què reconstrueix els àpats familiars, les festes religioses, els jocs, els càstigs, els estiueigs a Palamós (la platja de la Fosca) i les setembrades a Can Cantalozella (Aiguaviva). Abunden les anècdotes divertides i entranyables com, per exemple, el viatge dominical a Cassà amb tota la família embotida dins del 2 CV, i les descripcions minucioses sobre les activitats marineres o les tasques agrícoles i hortícoles que suposen un veritable plaer perquè connecten directament el lector amb els colors i les olors de la natura. Malgrat la cruesa de determinats fets i experiències, la mirada amable i bonhomiosa i el to irònic s’imposa a la irritabilitat i el descarnament i, en comptes de l’apunt tremendista i morbós, brilla tothora l’emotivitat ben mesurada, tal com veiem, per exemple, en el bloc que evoca la mort desgraciada d’en Toni (“La tramuntana irromp en el paradís una nit de revetlla de Sant Pere”).

Un dels millors actius, sens dubte, com escau a la bona literatura, és la llengua que hi maneja Nadal sense renunciar a la parla viva de les comarques gironines: una llengua rica, nítida, dúctil, rítmica i llisquent que converteix la lectura en una experiència molt gratificant.

"Quan érem feliços" és, ras i curt, una obra emotiva, epidèrmica i sensual, no exempta de puntuals fulguracions poètiques, que delata la gran capacitat d’observació i la sensibilitat acusada de l’autor. Una obra d’una gran valentia emocional que pot quedar com un referent de pes en el camp de la memorialística infantil de dintre i de fora de casa nostra.

Si comencen a llegir-la, crec que no podran alliberar-se fàcilment de la suggerent teranyina de vivències que hi teixeix Rafel Nadal.