“El objectivo es españolizar a los alumnos catalanes”. Així de clar ho deia l’exministre Juan Ignacio Wert el 10 d’octubre del 2012. És d’agrair que vagin de cara també.  No obstant això, a ningú l’hi sorprèn que ho vulguin. 

Continua ben vigent l’antiga obsessió d’una elit espanyola per eliminar la llengua, la cultura i les costums i en definitiva tot allò que conforma la base del sentiment nacional català i, més encara, en contraposició del sentiment nacional espanyol. Com diria aquell, per alguns, això són negocis i no pas res personal -per d’altres, sí que ho és-. Assegurar-se els privilegis de casta només saben fer-ho harmonitzant-ho sota un sol paraigua d’identitat, allò de la “indisoluble unidad”.

En la lògica de metròpoli-colònia que continua imperant en el marc mental messetari és evident que l’existència de llengües diferenciades del castellà esdevé una molèstia incòmode perquè dificulta molt aquesta tasca de passar el rasclet de l'homogeneïtzació. 

Aquestes setmanes, a més, hem vist com no hi ha res que exemplifiqui millor l'existència de les “dos Españas” com la legislació educativa. La bronca que s’ha viscut al Congreso amb l’extrema dreta i la dreta extrema dempeus i cridant “libertad, libertad" després que s’aprovés una llei que derogava la LOMCE -també dita llei Wert- i blindés la immersió lingüística és una burla. L’enèsima burla als demòcrates, als morts, represaliats, etc. Finalment, la Llei, tirava endavant amb el suport d’Esquerra Republicana després d’una extenuant negociació de la mà de la diputada Montserrat Bassa per part dels republicans.

Des de la mal anomenada “transició” hi ha hagut 8 lleis orgàniques diferents que, més enllà de la lògica modernització i posada al dia, han tingut marcats sentits ideològics. La religió, la llengua, l’escola privada i concertada, etc. Eterns debats que mai es tanquen, doncs la dreta -catalana i espanyola- del “atado y bien atado” no té cap ganes de rendir-se. A més, té tot un estat profund a favor que li permet seguir anant sempre contra els signes i el sentit del temps. 

En aquesta ocasió, a més, des de la visió catalana i després d’haver passat l’1 d’octubre sap encara més greu veure com els companys de JxCat s’alineen i voten amb aquesta dreta cavernícola que considera el català no gaire més que un dialecte del castellà. Hom podria pensar que és perquè consideren tova la norma -i així ho han venut- en relació a la llengua però, ai làs!, el cas és que van aprovar esmenes conjuntament amb VOX, PP i C’s per blindar la concertada mentre deien que la Llei era insuficient per la defensa del català, un cop més perquè ens fixéssim amb el dit en comtes de amb la Lluna.

No en va, llavors alguns s’esgargamellen clamant als quatre vents que no són ni de “dretes ni d’esquerres” o bé insisteixen en això de que “la ideologia és una cosa del passat” -tot afanyant-se a dir que són molt d’esquerres, de tant en tant-.  

Cal parar atenció perquè quan la ideologia és pel bé comú no hi ha motius per amagar-la. Ben al contrari. Darrera de la simbologia i de la màgia s’hi pot amagar qualsevol cosa. Darrera de la ideologia és bastant més difícil.