Amb motiu de la Festa Major d’enguany, Roger Albert (tenaç lluitador pel manteniment de les tradicions populars i membre dels Geganters de Vic) i Enric Andreu (també infatigable impulsor de la cultura popular i durant anys portador del Merma) em van demanar que escrivís un guió pel documental sobre l’arribada, fa 155 anys, dels gegants a Vic que es va projectar la vigília de Sant Miquel a la Plaça de la Catedral. Per fer l’encàrrec, que vam treballar conjuntament amb els dos amics citats, ens vam reunir en tres ocasions per seleccionar el material d’arxiu de que disposàvem. 

Un dels primers records que la majoria de vigatans i vigatanes de totes les edats i generacions tenim enregistrats al disc dur cerebral són les corredisses pel nucli antic de la ciutat, mentre el Merma ens empaitava de petits amb unes xurriaques.  Aquests personatge emblemàtic va ser el primer cap de llúpia que va tenir la ciutat l’any 1832. D’això ja fa 185 anys, tot i que la tradició a la ciutat gegantera es remunta al segle XV.

Abans de ser conegut com “el Merma”, el cap de llúpia vigatà per excel·lència es deia “Esquivamosques” o “Papamoscas”, i era germà d’en “Lligamosques” d’Olot, una figura creada per Ramon Amadeu. Fins aleshores molt poques poblacions catalanes disposaven de capgrossos. A banda d’exercir de mestres de cerimònies, la funció dels cap de llúpies era obrir pas als gegants i procurar que les criatures no els fessin entrebancar i caure a terra quan desfilaven o ballaven. Una llegenda explica que als cap de llúpies se’ls untava el cap pelat amb mel perquè les mosques no molestessin la gent que anava a la processó o a la comitiva.
Tanmateix, per protocol, els reis de la festa sempre han estat els gegants, uns personatges molt alts que formen part de la tradició catalana des del segle XIV, encara que al principi només hi havia la versió masculina. Les gegantes no van aparèixer fins dos segles més tard. 
Com ja s’ha dit més amunt, al 1832 va arribar a Vic una nova parella de gegants acompanyats pel carismàtic “Esquivamosques” o “Papamosques”, que en anys posteriors ve ser conegut com  El Merma. Aquests gegants anaven vestits de reis moros, i per la semblança que tenien amb els Gegants Vells d’Olot, és molt probable que les dues parelles sortissin del mateix taller i del mateix motllo.

L’agost de 1862 Vic havia canviat de cap a peus, s’havia modernitzat i algunes places i carrers havien estat empedrats. Amb motiu de la canonització de sant Miquel dels Sants, la ciutat es preparava per celebrar unes grans festes en honor del patró,  que compartia aquest honor amb Sant Llucià i Sant Marcià. Mesos abans, l’ajuntament havia encarregat a un escultor de Barcelona, Josep Galcerán, una luxosa parella de gegants i una cap de Llúpia, la “Maria Rosa”, la Vella, un personatge que des d’aleshores va esdevenir companya i muller de l’Esquivamosques o Merma.  La confecció dels vestits va comportar molta feina i, segons documents trobats, l’entrega es va retardar uns dies. Finalment, però, els gegants, caracteritzats de reis moros, van arribar desmunts a Vic, des de Barcelona, dalt d’un carro, dins d’unes caixes de fusta, en companyia de la Vella, l’escultor i les modistes.
Per fer-nos una idea dels tràmits seguits des de l’encàrrec fins a l’entrega dels gegants, en una carta enviada per Juan Guijarro, de l’empresa barcelonina de José Galcerán, s’expliquen les condicions del trasllat a la nostra ciutat:

“Barcelona, 9 de agosto de 1862. Sr. Don José Pratdesaba. Muy Sr. Mío: he practicado las diligencias necesarias, y aunque no de un modo formal, he quedado con el Sr. Galcerán, que entregara la obra acabada lo antes posible. (...) La modista y el sastre están conformes de subir con la persona que ha de montar los gigantes. También he hablado con el que hace la peluca y ha contestado que en Vic ya había peluqueros (...). Por insinuación del Señor  Ferrer, he dispuesto que los cajones donde se ha de colocar todo estén hechos y listos con tiempo. La modista dice que nada se habló de miriñaque de la Giganta, así como de algunos adornos y enredillos. El sastre también dice que el traje del Gigante, siendo de Turco, encarece algún gasto más, puesto que el turbante necesita mucha ropa. (...) Si se presenta alguna dificultad o pregunta, y se me avisa con tiempo, estaré en Vic. Queda de Usted afectísimo: Juan Gijarro”.

Segons les factures trobades als arxius, la fabricació d’aquestes figures va costar 5.365 rals de l’època. Si a aquesta suma hi afegim el treball de la modista, el perruquer, materials diversos, honoraris, caixes de fusta i el transport fins a Vic, la despesa total va arribar als 36.800 rals.

L’any 1891, gairebé trenta anys després, l’ajuntament va encarregar al famós dissenyador barceloní Josep Puiggairí el disseny d’uns nous vestits que va canviar radicalment l’aspecte dels gegants, que van abandonar la secular personalitat de Reis Moros i es van convertir en els Comtes D’Ausona. Una dècada més tard,  l’any 1900 va arribar a la ciutat el tercer i últim membre de la família “Cap de llúpia”: El Nen o “noi dels Llúpia”, que amb una xurriaca va passar a fer d’ajudant del Merma per obrir pas als gegants. Coincidint amb la Festa Major, la premsa del moment es va fer ressò de l’esdeveniment:

“La respetable familia de los Llupias ha sido aumentada con un nuevo individuo que ha debutado hoy mismo y mañana ha de acompañar a la Santa Iglesia Catedral al Excelentísimo Ayuntamiento y a los señores procuradores. Ignoramos qué clase de parentesco  tiene este personaje con el LLÚPIA que todos conocemos. Dicen algunos que ha venido al mundo para auxiliar a su compañero en la guerra que este sostiene contra los chiquillos , los cuales a veces le ponían en serios apuros. Es de desear que los dos Llúpias, bien unidos, logren lo que nunca han logrado los señores municipales: poner a raya a este enjambre de chicuelos callejeros, cuyas travesuras van cada día en aumento. ¡Duro con ellos, señores Llúpias, que parecen verdaderamente dejados de la mano de…. nuestra Policía!”

El 1902, coincidint amb la primera trobada de gegants de Catalunya feta a Barcelona dins dels actes de les Festes de La Mercè, es va celebrar el “Concurs de Gegants Nanos y Monstres Típics”, que va comptar amb la participació d’una important representació de gegants d’arreu de Catalunya, entre ells els de Vic i el Merma. Dies abans de l’actuació, una colla de geganters els van portar en tren fins a la capital, on els Comtes d’Ausona, amb els vestits de Josep Puiggairí, van guanyar 250 pessetes i una medalla d’or per ser la parella més ben vestida. I al cap de llúpia se li va concedir un gran diploma d’honor.

El 10 de maig de 1908, el consistori vigatà reunit en sessió plenària va aprovar que el senyor Miquel Comerma seria el nou portador del Llúpia, una tasca que aquest vigatà va desenvolupar a la perfecció. Testimonis de l’època deien que aquest home no era massa ben plantat, feia cara de tenir pocs amics i gastava una mica de mala llet, per la qual cosa la quitxalla, per fer-lo enfadar,  li va començar a cridar “mori el Merma”, un crit que finalment va donar nom al popular cap de llúpia. 

L’any 1920 els vestits dels gegants s’havien deteriorat molt i ja no eren dignes de ser lluïts. Aleshores un grup de dones vigatanes van organitzar un gran recapte de diners per fer els vestits nous, i en aquesta nova remodelació els gegants van recuperar la indumentària moruna, una vestimenta que va ser elaborada pel sastre de la Guixa. La recuperada imatge de sarraïns va durar una dècada, fins que un any abans de la proclamació de la República, es van tornar a vestir de Comtes d’Osona

Des aleshores, aquesta imatge ha perdurat fins als nostres dies, sense interrupció i  els nostres gegants s’han consolidat i conservat en perfecte estat. L’última vestimenta que han estrenat fou encarregada a una empresa barcelonina que es cuidava de confeccionar el vestuari del Teatre del Liceu des de l’any 2015, una tasca que també feia el 1862 la modista que va confeccionar els vestits dels nous gegants 

Una radiografia dels actuals gegants indica que fan una alçada de 3 metres i 30 centímetres i pesen prop de 70 kg. Els caps dels originals estan fabricats amb pasta de paper i guix, tenen les mans i els braços de fusta, igual que tota la estructura interna. Els darrers anys, en ocasions especials, la il·lustre parella cada any balla el vals-jota “Ball dels Gegants de la Ciutat de Vic”. 

Però els gegants no serien res sense els entranyables geganters. De fet, portar els gegants i fer-los ballar comporta algunes dificultats, sobretot pel seu pes i el pendent d’alguns carrers del centre històric de la ciutat. Per això, durant el passant, cinc o sis geganters es van rellevant. El gran folklorista Joan Amades, pare espiritual i transmissor de les nostres tradicions, explica en el seu “Costumari català” que, originàriament, els geganters rebien una petita compensació econòmica. De vegades eren obsequiats amb d’un parell d'espardenyes, i d’altres amb un suculent àpat a base d’arròs i carn. Actualment, els geganters són gent voluntària que porta gegants sense afany de lucre.

Si molts  geganters i portadors dels cap de Llúpia sovint han format part de nissagues familiars,  tots ells han rebut dels seus predecessors unes pautes d’aprenentatge. La majoria, però, coincideixen a afirmar que els personatges que porten, tant si són els gegants, com els Llúpies i la Vella, confereixen caràcter i transmeten la seva vibració a qui té l’honor de portar-los.

L’any 2013,  la colla gegantera del carrer de la Riera va estrenar una parella de Gegants Petits, una rèplica dels grans de l’Ajuntament, però de menors dimensions, i vestits de reis moros o turcs, com els que portaven els seus avantpassats fins a finals del segle XIX.

Si les nostres tradicions han perdurat i perduren al llarg dels anys i dels segles, és gràcies a la perseverança i la il·lusió de la majoria de vigatans i vigatanes  amants de la festa major. La tradició només té raó de ser si al darrere hi ha l’ànima del poble. Sense vosaltres i sense el vostre escalf, no hi hauria ni gegants, ni llúpies ni Festa Major.