Aquest diumenge passat, 25 d'abril, Gabriel Rufián presentava el seu llibre a Dènia, al País Valencià. Més de cent cinquanta persones a l'auditori l'esperaven per escoltar-lo amb atenció i, a la sortida, cues per fer signatura del llibre i fer-se fotos amb l'autor. Una acollida agradable i multitudinària.

La xerrada que fa Rufián, acompanyat per Sergi Sol i amenitzada amb el ritme que hi posen el trobador Pep Picas i l'acordionista Giuseppe Costa, parla d'actualitat i sobretot de com esdevenir conscients. Rufián, amb el seu estil provocador i planer, fa un intent per generar un despertar de la letargia social en la qual estem subsumits i que ha permès que el feixisme ens colés gols en pròpia porta.

L'espectacle, però, comptava amb un comitè de benvinguda que, malauradament, ja és habitual, especialment al País Valencià i en actes d'aquesta mena. Un grup de joves - i no tan joves- van rebre els artistes convidats amb forts improperis, salutacions a la romana i banderes falangistes i preconstitucionals. Un espectacle ben poc edificant sinó fos perquè en realitat, a qui retrata, és a ells mateixos. Continuen essent una minoria, almenys, pel que es veu. No obstant això, el problema no és aquest, sinó la connivència silenciosa de tants d'altres que acaben portant-los a les institucions el dia que toca votar. La fera ferotge que deia Ovidi Montllor no ha deixat mai de ser-hi des que el dictador va designar un successor que encara regna i governa gràcies a tot un aparell ben travat.

Els membres d'Esquerra Republicana del País Valencià que organitzaven l'acte ja en tenen el cul pelat d'aguantar escarnis, netejar pintades, rebre amenaces i tota mena d'incomoditats que els propina l'extrema dreta. I ens calen persones valentes, resilients i lluitadores com elles a tot arreu.

És evident que el que representa Rufián i Esquerra incomoda al feixisme, els molesta. Doncs són l'antítesi real que no contribueix al seu blanquejament -com d'altres, autoanomenats "l'esquerra" o el "progressisme" i que si que ho fan de manera sistemàtica-. I no, no és exclusiu del País Valencià.

El discurs de l'odi, la violència, la deshumanització, l'antipolítica i el "tots són iguals", és antic i recurrent. Sorgeix dels que sempre ho havien tingut tot i han anat retrocedint i s'edifiquen sobre la frustració, la indignació i la desesperança. Rufián incomoda perquè fa preguntes interessants i posen miralls a una societat que, de ben segur, s'hi agrada molt poc: perquè un cambrer que amb prou feines li arriba el sou per pagar-se el pis vota a gent que està en contra d'apujar el salari mínim? O bé, perquè hi ha molta gent més preocupada pel que cobra un diputat d'esquerres -fixat per la llei i igual per a tots els diputats- que no pas pel lladronici d'un rei fugat als emirats àrabs?

Més important que saber les respostes és saber fer les preguntes correctes. Cal ser valent per plantejar-les, doncs tot sovint són contracícliques i ens fan sortir de la zona de confort. Hem acceptat i normalitzat com a societat coses que eren impensables fa uns anys enrere. És la victòria d'alguns que es creuen invencibles.

Les preguntes correctes, doncs, són disruptives i remouen consciències. Sí, per això molesten als de sempre.