Tanmateix, com que no sempre plou a gust de tothom, l’estrena de la Cobla Ciutat de Vic, presentada com una «festa popular d’avanguarda, moderna i de futur», va estar envoltada d’una certa polèmica arran de la no inclusió de la sardana en un extens repertori a mig camí entre les arrels tradicionals i la innovació, on també es van escenificar els balls de l’Àliga, l’Espígol, la Família Cap de Llúpia, els Gegants, el Bou i la Mulassa, a més d’una dansa d’aires contemporanis protagonitzada per la companyia de Bebeto Cidra. L’exhibició d’una pancarta que preguntava «La sardana, no és cultura popular?» va ser molt ben rebuda per la majoria d’assistents, que la van aplaudir i van secundar els passos d’una colla de sardanistes.
Però l’exclusió dels sardanistes, un error evident en la presentació de la cobla (una formació musical precisament originada en la sardana), no justifica els xiulets adreçats a Bebeto Cidra, el ballarí contemporani que va actuar durant la interpretació de la sardana Somni, del compositor Manel Saderra. Si el repertori de la Cobla Ciutat de Vic (una bona formació) pretenia unir la tradició, el present i l’avantguarda, l’objectiu només es va assolir a mitges. I no va pas ser per culpa dels músics ni del seu director. L’error va ser no haver pensat en els sardanistes, tal com es va reflectir a la premsa local o en un reportage sobre l’acte emès pel Canal 33, dies després de la Festa Major.
Es pot innovar i apostar per l’avantguarda cultural sense renunciar al pòsit tradicional ben assentat en el disc dur popular? Es pot mantenir, protegir i actualitzar la tradició cultural, sense tancar-se en banda a la possibilitat de desenvolupar noves formes? Malauradament, en aquest context, la sardana no ha acabat de trobar la forma de travessar el desert de la contemporaneitat i obrir-se definitivament a nous horitzons.
Però no voldria amargar la festa a ningú. Ben mirat, la Festa Major va ser un èxit. De cara a futures edicions i amb l’objectiu de millorar tot allò millorable, també és just ressaltar que diversos sectors relacionats amb la cultura tradicional es van sentir molestos amb el desenvolupament oficial i el calendari dels actes populars que els responsables de la cultura municipal van dissenyar sense abans haver escoltat atentament les propostes i les raons dels geganters i portadors de capgrossos, els grallers, els castellers i totes les persones relacionades amb la iconografia festiva local. Tota aquesta gent està curtida en el seu camp i coneix molt bé el pa que s’hi dóna.
Si l’any passat, per les mateixes dates, els ciutadans rasos vam al·lucinar de valent amb una fantàstica cercavila protagonitzada per més d’un centenar de nans i capgrossos provinents d’arreu de Catalunya que van venir a fer costat al Merma, amb motiu del seu 175è aniversari, no és descobrir la sopa d’all dir que els Gegants i la família Cap de Llúpia són el puntal de la Festa Major, amb el permís de sant Miquel.
En els darrers anys a Vic s’han recuperat molts elements lligats a la tradició popular, com ara l’Àliga, el Bou, la Mulassa i el ball de l’espígol. Però el dia de la Festa Major, a la sortida de l’Ofici Solemne, molta gent va quedar desencisada quan va veure que els balls que s’havien recuperat van quedar reduïts a la mínima expressió. L’explicació dels responsables de l’ajuntament és que a la sortida d’Ofici fa massa calor i no es pot allargar la cerimònia massa estona. Potser tenen una part de raó.
No vull caure en una caricaturització de la situació dient que també es pot escurçar l’Ofici. Però a resultes de les declaracions de l’alcalde en el sentit que s’ha d’arribar a un acord entre les parts a través del diàleg, de cara a la Festa Major de l’any vinent potser seria bo consensuar una actuació conjunta dels gegants i capgrossos, i tots els elements abans citats, en un escenari ciutadà adient, oberta a tots els públics. Podria ser la Plaça dels Màrtirs, a una hora prudent, per exemple les 8 del vespre del dia de la Festa Major (abans de sopar), quan s’acaba el concert de la Plaça Major.
Està bé que es muntin actes com l’estrena de la cobla vigatana. Però aquests vetllades no haurien d’hipotecar la participació dels agents festius imprescindibles en altres actes com els cercaviles o els balls pensats per a tots els públics, l’infantil inclòs (que a les 11 de la nit estava dormint i no va poder assistir, com és lògic, a la presentació de la cobla). Espero que el factòtum cultural de la ciutat no se m’enfadi. És un home actiu, decidit i agosarat. Però potser toca massa tecles. No crec pas que sigui cap descortesia demanar-li que escolti les propostes dels ciutadans que, any rere any, s’escarrassen per fer lluir els símbols civils festius i per fer gaudir tothom.
I és que la festa la fa tothom, començant per l’Ajuntament; però també hi han els joves, que aquest any han organitzat un fotimer d’actes. I les entitats (Cine Club, la Cava de Jazz, l’Escola d’Art, els Sagals, l’Institut del Teatre i tantes d’altres). I tots els ciutadans (grans i petits) que no anem a Platja d’Aro, a Tamariu o a Port de la Selva.
Però l’exclusió dels sardanistes, un error evident en la presentació de la cobla (una formació musical precisament originada en la sardana), no justifica els xiulets adreçats a Bebeto Cidra, el ballarí contemporani que va actuar durant la interpretació de la sardana Somni, del compositor Manel Saderra. Si el repertori de la Cobla Ciutat de Vic (una bona formació) pretenia unir la tradició, el present i l’avantguarda, l’objectiu només es va assolir a mitges. I no va pas ser per culpa dels músics ni del seu director. L’error va ser no haver pensat en els sardanistes, tal com es va reflectir a la premsa local o en un reportage sobre l’acte emès pel Canal 33, dies després de la Festa Major.
Es pot innovar i apostar per l’avantguarda cultural sense renunciar al pòsit tradicional ben assentat en el disc dur popular? Es pot mantenir, protegir i actualitzar la tradició cultural, sense tancar-se en banda a la possibilitat de desenvolupar noves formes? Malauradament, en aquest context, la sardana no ha acabat de trobar la forma de travessar el desert de la contemporaneitat i obrir-se definitivament a nous horitzons.
Però no voldria amargar la festa a ningú. Ben mirat, la Festa Major va ser un èxit. De cara a futures edicions i amb l’objectiu de millorar tot allò millorable, també és just ressaltar que diversos sectors relacionats amb la cultura tradicional es van sentir molestos amb el desenvolupament oficial i el calendari dels actes populars que els responsables de la cultura municipal van dissenyar sense abans haver escoltat atentament les propostes i les raons dels geganters i portadors de capgrossos, els grallers, els castellers i totes les persones relacionades amb la iconografia festiva local. Tota aquesta gent està curtida en el seu camp i coneix molt bé el pa que s’hi dóna.
Si l’any passat, per les mateixes dates, els ciutadans rasos vam al·lucinar de valent amb una fantàstica cercavila protagonitzada per més d’un centenar de nans i capgrossos provinents d’arreu de Catalunya que van venir a fer costat al Merma, amb motiu del seu 175è aniversari, no és descobrir la sopa d’all dir que els Gegants i la família Cap de Llúpia són el puntal de la Festa Major, amb el permís de sant Miquel.
En els darrers anys a Vic s’han recuperat molts elements lligats a la tradició popular, com ara l’Àliga, el Bou, la Mulassa i el ball de l’espígol. Però el dia de la Festa Major, a la sortida de l’Ofici Solemne, molta gent va quedar desencisada quan va veure que els balls que s’havien recuperat van quedar reduïts a la mínima expressió. L’explicació dels responsables de l’ajuntament és que a la sortida d’Ofici fa massa calor i no es pot allargar la cerimònia massa estona. Potser tenen una part de raó.
No vull caure en una caricaturització de la situació dient que també es pot escurçar l’Ofici. Però a resultes de les declaracions de l’alcalde en el sentit que s’ha d’arribar a un acord entre les parts a través del diàleg, de cara a la Festa Major de l’any vinent potser seria bo consensuar una actuació conjunta dels gegants i capgrossos, i tots els elements abans citats, en un escenari ciutadà adient, oberta a tots els públics. Podria ser la Plaça dels Màrtirs, a una hora prudent, per exemple les 8 del vespre del dia de la Festa Major (abans de sopar), quan s’acaba el concert de la Plaça Major.
Està bé que es muntin actes com l’estrena de la cobla vigatana. Però aquests vetllades no haurien d’hipotecar la participació dels agents festius imprescindibles en altres actes com els cercaviles o els balls pensats per a tots els públics, l’infantil inclòs (que a les 11 de la nit estava dormint i no va poder assistir, com és lògic, a la presentació de la cobla). Espero que el factòtum cultural de la ciutat no se m’enfadi. És un home actiu, decidit i agosarat. Però potser toca massa tecles. No crec pas que sigui cap descortesia demanar-li que escolti les propostes dels ciutadans que, any rere any, s’escarrassen per fer lluir els símbols civils festius i per fer gaudir tothom.
I és que la festa la fa tothom, començant per l’Ajuntament; però també hi han els joves, que aquest any han organitzat un fotimer d’actes. I les entitats (Cine Club, la Cava de Jazz, l’Escola d’Art, els Sagals, l’Institut del Teatre i tantes d’altres). I tots els ciutadans (grans i petits) que no anem a Platja d’Aro, a Tamariu o a Port de la Selva.