En Francesc Soler, company meu a Catalunya Ràdio, acaba de publicar El somriure dels dofins, que tinc l'honor de presentar divendres 27 de gener a la llibreria Muntanya de Llibre de Vic. Es tracta d'una novel·la que narra la recerca i el descobriment de la identitat d'un nen que després és un adolescent i finalment un adult, com tothom, però ell s'enfronta a la tasca difícil de sortir de l'armari en una comarca com la nostra, Osona, als anys 80 i 90 del segle passat.

Sempre dic que em guardaré prou de fer crítica literària positiva o negativa d'un llibre d'un autor viu (a menys que no sigui estrangeríssim i em vingui molt de gust) perquè com a escriptora simplement no m'agrada fer-ho. Però sí que vull parar un especial esment en la temàtica d'El somriure dels dofins.

La vida per a les persones de l'àmbit LGTBI ha estat complicada a tot arreu i ho continua essent, des dels petits detalls fins a les agressions salvatges que cada dos per tres ens mostren a la televisió. Però penso que Osona ha estat un territori especialment hostil per a aquestes persones sobretot al segle passat. Molt. Jo no soc del col·lectiu, però tinc uns quants amics que sí que ho són i que han hagut de fugir -sí, fugir- per fer una vida més o menys "normal" fora d'aquí, sovint per culpa de l'entorn més proper que, de fet, tampoc ha estat el culpable directe de tot això, sinó víctima d'una societat que l'ha assenyalat, fent-ne mofa o fent-li el buit com a mare de, pare de, germà de.

El protagonista d'en Francesc Soler també es diu Francesc Soler però no hi trobeu més coincidències que uns fets similars a la vida (però més lleus, eh? que en una novel·la tot es fa gros, per això és una novel·la) i aquest nom que, diu l'autor, li ha servit per fer-se més seu el Soler de ficció. Aquest Francesc, doncs, el del llibre, viurà el dolor que molts hem tingut per causes diverses. Un dolor que ens ha portat a ser més sensibles que d'altres persones que s'han pensat que podien trepitjar tothom per l'article 26. En Francesc del llibre sortirà de l'ou i de l'armari d'una manera traumàtica que el portarà a sentir-se hostil amb el món, amb l'entorn, amb tothom. I, finalment, es retrobarà amb ell mateix i també amb el món, amb l'entorn, amb tothom.

El somriure dels dofins és un llibre per a tots els lectors. No cal ser homosexual per llegir-lo ni per sentir-s'hi identificat. Només diria que se n'abstinguessin les persones no-sensibles, perquè d'això, de sensibilitat, n'hi ha un munt, sobretot en en Francesc nen i adolescent. I després apareix el món com ens apareix a tots, que ens imaginàvem d'una altra manera, amb persones que ens deceben i d'altres que descobrim i ens agraden. I no dic més perquè ja he dit que no faria crítica literària. Només que, aquest, el dels dofins, és un bany de realitat que hauríem de rebre tots a Osona. Pel que vam fer abans i per educar ara els nostres fills d'una altra manera. Per ensenyar-los que la vida pot ser molt bonica. Només cal mostrar-los els camins que tenen per triar i donar- los suport en tot moment. I així no els caldrà moure's d'aquesta terra que estimem tant.