El passat divendres, Pere Aragonès va obtenir els vots per esdevenir el 132è president de la Generalitat. Així doncs, el comandant en cap de la Generalitat de Catalunya passava a ser un president d'Esquerra Republicana, com el primer dels presidents de la Generalitat contemporània.

Ja era hora que es desbloquegés la situació. Cada dia que ha passat des del 14 de febrer ha estat una sagnia, veure com s'escolava la sorra del rellotge era desesperançador i augmentava encara més allò de la desafecció. Molta gent, doncs, tenia la temptació d'enviar-los a tots a fregir espàrrecs. Sigui com sigui, tant és treballar com fer feina i de ben segur que aquest temps també ha servit per aprendre i per acabar tenint un pacte més complert, amb horitzó. Esperem que així sigui, en tot cas.

Immediatament després de l'anunci del pacte per conformar un govern de coalició amb Junts, va faltar temps perquè els corifeus i la claca típica d'un entorn determinat -d'aquí i d'allà- comencés a retreure a Esquerra que fes un pacte "amb la dreta", acusant el partit del president Aragonès d'estar sotmès a l'espai post convergent. No és nova aquesta acusació i n'han fet bandera electoral, posant tothom al mateix sac del nacionalisme i per intentar generar el relat de l'enemic intern, necessari per constituir-se en alternativa. Encara que sigui cínicament, doncs són els mateixos que sustenten el pacte de la Diputació de Barcelona que va fer presidenta la doble imputada Núria Marín del PSC i amb coalició amb el diable amb banyes i cua que, segons ells, és Junts.

Els mateixos que retreuen a Rufián que digui que "Junts és menys de dretes que segons qui", el "segons qui" és el PSOE que dona suport tancat a la monarquia, el mateix que vota en contra de la regulació dels lloguers, el mateix que vota en contra de la "llei trans" i així tants exemples. Junts, de ben segur que en alguns casos per oportunisme i d'altres per voluntat, parla de República i ha signat desenes d'iniciatives que el PSOE no s'atreviria a signar mai. I això que a ells sí que els hi compten a l'esquerra.

Al final, s'ha demostrat allò que sempre diu Sergi Sabrià que Esquerra és aquell grup de gent que fa que les coses passin, i això, té premi. Dels Comuns, fins ara, només podem dir que els està passant tot el contrari, a cada bugada perden un llençol.

Al cap i a la fi, queda demostrat que a la Catalunya del segle XXI, voler patrimonialitzar l'essència patriòtica et fa petit i si ho intentes amb la ideològica, també. Perquè al final, el poble et passa per sobre i acaba confiant en el que és capaç d'assemblar-se més al país que vol representar.