Els rius, aquests corrents d’aigua, continus o discontinus, que transcorren per la superfície i també per sota terra, marquen la configuració de pobles i ciutats. L’anarquia dels cops de riu n’allunya les cases i altres edificacions, però, tot i la prudència lògica de no traspassar -habitualment- els límits dels aiguats, nosaltres ens instal·lem tan a prop seu com podem.

Objectivament, els nostres rius, més aviat modestos, ens interessen igualment perquè ens aporten un gran nombre de serveis, denominats ambientals: abastament d’aigua, reg, producció d’energia, pesca, refugi de flora i fauna amenaçada, i lleure. Ens n’atrau l’aigua, ara encalmada, ara fluent o caient, les ribes suaus o trencades, les platges de sorra i còdols, la fauna en acció, el bellugueig de les fulles i la fractalitat gaudiniana de les branques. Els rius refan els ànims i la salut de centenars de persones que hi passegen a la vora cada dia: al Prat de la riera de Vic, al Passeig del Ter de Manlleu, a la Devesa de Torelló...

El paisatge natural ha patit a tot Europa, també al nostre país, una fragmentació enorme. Tot i que hi ha molts espais naturals protegits, les espècies s’han de poder desplaçar entre ells per sobreviure a llarg termini. D’aquí que els darrers anys la Comissió Europea estigui promovent la recuperació i la creació de les denominades infraestructures verdes: passos per a fauna a les autopistes, parcs i jardins connectats en xarxa per tots els nuclis urbans, espais rurals i naturals perifèrics extensos, aiguamolls i cursos fluvials de qualitat.

Europa considera que invertir en infraestructures verdes té una lògica econòmica: per exemple, mantenir la capacitat de la natura per atenuar els efectes negatius del canvi climàtic és molt més rendible que substituir els seus serveis perduts per solucions tecnològiques humanes, molt més cares. Així, recuperar una planura d’inundació, contràriament a quan es construeixen dics de contenció a banda i banda d’un riu, ajuda a prevenir els efectes dels aiguats i també facilita la infiltració d’aigua al subsòl, l’establiment d’un refugi de flora i fauna salvatges ben connectat amb altres espais naturals, i la recuperació d’un paisatge relaxant.

Els rius, per les seves característiques tan especials i el seu paper com a àrees de refugi, alimentació i corredors ecològics, ajuden a enfocar íntegrament la gestió del sòl i la planificació estratègica adequada del territori. Com va escriure Carles Llop, el paisatge es mou a mig camí de la nostàlgia del que va ser i la il·lusió del que ha de venir. El nostre paisatge fluvial, generant beneficis socioeconòmics múltiples per a la població y per a la natura, ja és una infraestructura verda europea essencial.