Hi ha dies en què una sorpresa inesperada –acceptin la redundància– et cau a les mans i t’espurneja una vena reflexiva que ni tan sols havies sospitat. Això és precisament el què m’ha passat tot fullejant  “L’Abans: Recull gràfic de Tona (1890-1978)”, una meravella realitzada per Carles Padrós i Carles Puigferrat que ha vist la llum a través de l’editorial Efadós. Es tracta d’un compendi de fotografia històrica molt ben documentat i certament reeixit del quan voldria destacar-ne una fotografia concreta.

A l’apartat d’”Entitats culturals i grups musicals” hi ha diverses imatges que reflecteixen un moviment cultural al poble de Tona d’inicis del segle XX, no només extraordinàriament actiu sinó també envejable i malauradament perdut i desfigurat a hores d’ara. En el terreny estrictament musical hi apareixen dos cors d’homes considerablement quantiosos, la Palma Tonense i la Dàlia Tonense, formats si no erro als voltants de 1905, la carrera dels quals es va prolongar més de mig segle. També hi consta la Coble Montseny, fundada a finals dels 40 per Joan Vilà i Ayats i que, com fa notar el paràgraf informatiu del llibre, és l’única que hi ha hagut a Tona fins avui. Naturalment també hi ha fotografies de sardanes amb una gran quantitat de públic i de l’Esbart Dansaire Castell de Tona, nascut al 1944 i encara en actiu avui.

Tanmateix tot i que l’activitat cultural que nodria aquelles dècades era com he apuntat, intensa i abundant, totes les agrupacions de les que he fet esment s’encabeixen dins el que podríem anomenar folklore autòcton i, en efecte, si alguna cosa se li pot pressuposar a la cultura en un temps on no es vivia en el món multicultural d’avui, és que sigui eminentment autòctona.

Ara bé, la fotografia a la que em referia amb sorpresa a l’inici data de l’any 1934 i il·lustra l’Orquestrina Terpsícor Jazz. Com apunta el llibre, la formació es va fundar el 1934 i va fer concerts de jazz i swing, música vinguda directament del nou món, arreu del país durant dues dècades. A la imatge, s’hi distingeix una agrupació formada per un clarinet, dos saxos, trompeta, trombó, piano i percussió, i com a curiositat –agradable curiositat – afegiré que al piano hi ha la Montserrat Verdaguer. També hi apareixen uns escuts decoratius on hi ha gravat el nom de l’orquestrina i el nom de Tona, tot en majúscules.

Que la Segona República va ser una època culturalment gloriosa i prometedora és una impressió que més o menys col·lectivament es coneix però evidències de la dimensió d’aquesta no poden fer més que fer-nos abaixar el cap i maleir altre cop la dictadura de’n Francesc. A voltes centrem la crítica cap a l’opressió identitària però el cert és que la seva destrossa es vertebra com a extermini absolut de la Cultura.

Era una terra rica i prodigiosa i sols va deixar-hi l’erm. No puc deixar de sorprendre’m d’aquell abans i decebre’m d’aquest ara sabent tot el que hem perdut.  I pensar que a l’any 34, el meu humil poble tenia una orquestra que tocava swing.