Es diu Manel, però es podria dir Adrià, Montserrat o Íngrid. Es lleva d’hora, ben d’hora al matí, al punt de les sis. Fa una petó a la seva dona, que encara dorm i no s’aixecarà fins que arribi la noia que la cuida. En Manel es dutxa amb aigua freda, no pas per què segueixi el consell del ministre bocamoll i impresentable, sinó perquè l’espera un llarg trajecte amb el cotxe i vol estar ben despert. Només faltaria que tingués un accident. Qui cuidaria a les tardes la seva muller malalta i com s’ho faria per arribar a finals de mes? Endrapa un parell de torrades i assaboreix àvidament dos cafès ben carregats. Ja dins del cotxe sintonitza la seva emissora preferida i deixa enrere la boira matinera de la plana de Vic. Conduir per l’Eix Transversal és ara tot una altra història. S’estalvia ben bé deu minuts i la conducció és molt més segura. Ja era hora! De sobte, a la ràdio entrevisten el ministre Wert, el gran capo del seu ram. La veu de l’home li encén els nervis i es veu obligat a canviar de dial. Qui ho havia de dir que amb un cognom alemany tan suggerent acabaria donant mostres d’una incultura tan despullada. Escolta en Lluís Llach i ja s’imagina el Camp Nou ple a vessar i la multitud entonant l’Estaca a l’uníson com un crit desesperat per la independència. Què es remourà al cor dels dirigents del club pertanyents a una elit barcelonina defensora a ultrança de l’ status quo i que xiula al president (un dels seus!) quan entrega copes de tennis, perquè s’ha desviat de camí. O això fa veure.

Després de vuitanta quilòmetres, per fi arriba a destí. El Penedès, terra de vinyes i productors d’un vi i un cava excel·lents. No té temps de conèixer l’institut laberíntic, li donen l’horari i ja té classe. No vol fer esperar els alumnes. Ja han esperat prou, porten quinze dies sense avançar la matèria de l’assignatura que ha d’impartir el substitut, en Manel. Li han adjudicat una mitja jornada, però no la cobrarà íntegre. Caldrà que redueixi les hores de treball a casa, però sap que n’haurà de treballar moltes més, per preparar les assignatures que li acaben d’assignar. Té una hora al matí i la següent classe és a les tres de la tarda. No es queixa, ja està acostumat a ballar amb la més lletja. A l’hora de dinar, s’asseu a la sala de professors i es treu la carmanyola. L’amanida de pasta és boníssima i n’hauria menjat més. Quan acaba la darrera classe, es mira el rellotge: ha passat vuit hores al centre, tot i que a l’horari només en tenia dues de docència. I això que només fa mitja jornada!

Torna al cotxe i dibuixa un somriure ample quan observa l’adhesiu amb el CAT enganxat al costat de la matrícula. En Manel no havia estat mai un defensor acèrrim de l’estat propi, però les circumstàncies l’han abocat a cridar independència a tota hora i a qualsevol lloc. N’està fins al capdamunt de pertànyer a un estat en runes i intolerant. Està tip de l’espoli fiscal endèmic i asfixiant, dels atacs constants a la llengua. Considera aberrant que el govern central hagi sentenciat a mort la llei de la dependència -com s’ho farà la seva dona a partir d’ara,amb una malaltia degenerativa que l’ha condemnat a viure en una cadira de rodes?- i que s’hagin construït aeroports de brisa desèrtica i funerària. El govern asfixia els de baix, mentre que els de dalt respiren immunes i aliens a la desfeta general. Vinga insuflar diners a la defensa, a l’església catòlica i als bancs. Es torna a posar en Llach i inicia el camí de retorn a casa, intentant foragitar de la ment els pensaments que el posen de tan mal humor. Fa un dia esplèndid, aviat començarà l’estiu. No sap si podrà fer vacances. Li agradaria visitar els cliffs de Moher, a Irlanda, i veure el món en el seu estat més ferotgement natural i autèntic. El mar lliure i salvatge. El verd resplendent i alliberador. Però tanmateix no sap si el curs vinent treballarà, i si té alguna substitució, quants mesos li durarà.

De totes maneres, el que si sap segur és que esperarà el setembre amb la il·lusió de sempre. La il·lusió del professor que es retroba amb les aules i els alumnes. Aquesta és la passió d’en Manel, de l’Adrià, de la Montserrat i de l’Íngrid. La seva vertadera vocació. No hi ha res que l’encoratgi més que transmetre els seus coneixements, que endinsar-se a l’aprenentatge mutu i bidireccional amb els alumnes. Això no podran retallar-li mai.