En aquells temps, el pare provident s’aixecà del seu seient, i dirigint-se a la seva prole, els preguntà: “A quina hora és el partit?”

El pare provident duia una carretada d’anys veient partits de hoquei. Se’ls havia empassat des de les categories dites de pre-benjamins (una categoria que hauria desbordat l’afany classificatori del mateix Aristòtil) fins als sèniors. Aquella tarda, assegut a les grades d’un pavelló, es disposà un cop més a sentir  proferir tota mena d’exabruptes dirigits als àrbitres. Tradició obliga.

Que hi ha disparitat de criteris sobre si aquell contacte és mereixedor de falta o no? Engeguem la banda sonora: “Tros d’ase, animal, talòs, mussol!”; que hi ha certs dubtes sobre si la pilota ha traspassat o no la línia de gol? Magnífica ocasió per dirigir uns explícits recordatoris a la mare del senyor col·legiat; targeta blava ensenyada al jugador local? Això ja és un casus belli de pronòstic reservat.

No hi ha dubte: existeix un complot organitzat a nivell federatiu per assegurar-se que tots els àrbitres del món perjudicaran el nostre equip en totes les decisions, de manera premeditada, prevaricadora i reincident –reflexió vàlida per a tots els equips del país.

¿Qui ho dubtava que l’esport de competició fomenta els valors de la solidaritat, el sentit de la justícia, i el créixer aprenent a guanyar i aprenent a perdre?

La federació de futbol ha pres una mesura que habilita els àrbitres a suspendre partits de futbol quan l’ambient de la grada resulti massa violent. No sé si servirà d’alguna cosa o no. No sé si altres federacions adoptaran també la mateixa mesura. No estic segur, tampoc, que a les federacions els preocupi massa aquesta qüestió (ni d’altres, com l’enormitat de quilòmetres que fan recórrer a jugadors i familiars per fer un simple partit de nens). No sé si aquesta mentalitat competitiva que se’ns promociona a tots, i que seguim promocionant entre els nostres plançons, és gaire compatible amb una visió de l’esport més amistosa i formativa que no pas combativa. Potser és que intentar humiliar el rival a qualsevol preu està escrit en el llibre genètic de l’homo sapiens.

No dic que els àrbitres no es fiquin, de vegades, de peus a la galleda, naturalment. Però si mai un botiguer torna malament el canvi, un metge formula un diagnòstic erroni o un advocat perd el cas del seu client per plantejar amb poca habilitat la seva defensa, normalment els afectats no reaccionen baladrejant espasmòdicament. ¿Què passaria si en qualsevol d’aquests tres casos ens esveréssim com alguns pares fan quan el seu fill veu la targeta vermella directa?

Potser la cosa té a veure amb un cert sentit de la protecció mal entesa... com quan els mateixos pares s’indignen perquè els fills són castigats a l’institut per haver insultat el professor.

Però si es pot insultar el professor, ¿perquè no s’ha de poder insultar l’àrbitre?

Fem-s’ho mirar, no?