Més enllà de l’equip de govern, també va anunciar la creació d’un Consell de Ciutadania on tindrien cabuda totes les formacions no xenòfobes que volguessin treballar en favor de les persones i de la convivència, «per tornar a guanyar el carrer i recuperar l’espai públic com l’espai de tots». Per a l’alcalde, aquest organisme havia de comptar amb la màxima implicació dels diversos grups polítics, de la societat civil, del ric teixit social de la ciutat, associacions, clubs esportius, fundacions i entitats de tota mena. I va acabar el seu discurs —molt celebrat per gairebé tothom- amb l'anunci de la creació d’un Senat Municipal, format per quinze persones, amb la finalitat d’assessorar l’alcalde i donar-l'hi l'opinió sobre les estratègies que calia seguir.
Ha passat un any i la realitat ha evidenciat que els bons propòsits no sempre són fàcils d’acomplir, que no tot és bufar i fer ampolles. Seria injust donar la culpa a l’alcalde, en exclusiva, de la lentitud a l’hora de materialitzar i donar cos al Consell i al Senat.
Per començar, tot i que aquest dos projectes no anaven necessàriament lligats a l’anomenat Pacte Vic, la sortida d’ICV del govern quadripartit va evidenciar que el món polític vigatà no és homogeni, que hi ha diferents visions de la vida local i que tothom ha de baixar del burro quan es tracta d’arribar al consens en temes fonamentals (que no vol pas dir fonamentalistes).
El Consell de la Ciutadania de moment és una entelèquia difusa que dorm la migdiada al cel de les oques. Però finalitzada l’etapa de rodatge i amb la legislatura en ple funcionament, potser ha arribat l’hora de donar vida a l’entelèquia, prescindint de les diferents visions sobre qüestions col·laterals que puguin tenir els grups que governen, els que són a l’oposició democràtica i les entitats i associacions lligades al teixit social de la ciutat. S’ha d’anar al gra, sense esperar que s’acostin unes noves eleccions municipals.
És probable que, mesos abans dels propers comicis, algun dels grups que formen part de l’actual equip de govern vulgui deixar clara la seva singularitat i escenifiquin una ruptura cojuntural. Després del gran movimet intern a ERC, per exemple, cal veure quina deriva seguirà la formació liderada per Puigcercós: si continuarà apostant globalment pel tripartit d’esquerres o si es donarà llibertat a les diferents seccions locals per pactar amb qui vulguin. També, cal veure si prosperarà la tendència, cada vegada més consolidada, de potenciar la sociovergència (el pacte ente CiU i el PSC). I, finalment, també, s’ha de veure si regnarà l’harmonia entre Convergència i Unió.
És per això, que convé agilitar el Consell de la Citadania, al marge d’on bufin els vents electoralistes, els temporals inesperats, la sequera, les pedregades, el fred o la canícula estiuenca.
I el Senat Municipal? Quan serà una realitat? I posats a preguntar, per què ha d’estar format per quinze nobles patricis? No poden ser setze (com els setze jutges) i així propiciar la paritat de gèneres? Mentrestant, ¿per què no crear -tal com s’ha demanat en diverses ocasions- la figura del síndic de greuges municipal, independent dels partits polítics, que gestioni i vehiculi les queixes ciutadanes, paral·lelament a les funcions del Senat Municipal?
Amén.
Ha passat un any i la realitat ha evidenciat que els bons propòsits no sempre són fàcils d’acomplir, que no tot és bufar i fer ampolles. Seria injust donar la culpa a l’alcalde, en exclusiva, de la lentitud a l’hora de materialitzar i donar cos al Consell i al Senat.
Per començar, tot i que aquest dos projectes no anaven necessàriament lligats a l’anomenat Pacte Vic, la sortida d’ICV del govern quadripartit va evidenciar que el món polític vigatà no és homogeni, que hi ha diferents visions de la vida local i que tothom ha de baixar del burro quan es tracta d’arribar al consens en temes fonamentals (que no vol pas dir fonamentalistes).
El Consell de la Ciutadania de moment és una entelèquia difusa que dorm la migdiada al cel de les oques. Però finalitzada l’etapa de rodatge i amb la legislatura en ple funcionament, potser ha arribat l’hora de donar vida a l’entelèquia, prescindint de les diferents visions sobre qüestions col·laterals que puguin tenir els grups que governen, els que són a l’oposició democràtica i les entitats i associacions lligades al teixit social de la ciutat. S’ha d’anar al gra, sense esperar que s’acostin unes noves eleccions municipals.
És probable que, mesos abans dels propers comicis, algun dels grups que formen part de l’actual equip de govern vulgui deixar clara la seva singularitat i escenifiquin una ruptura cojuntural. Després del gran movimet intern a ERC, per exemple, cal veure quina deriva seguirà la formació liderada per Puigcercós: si continuarà apostant globalment pel tripartit d’esquerres o si es donarà llibertat a les diferents seccions locals per pactar amb qui vulguin. També, cal veure si prosperarà la tendència, cada vegada més consolidada, de potenciar la sociovergència (el pacte ente CiU i el PSC). I, finalment, també, s’ha de veure si regnarà l’harmonia entre Convergència i Unió.
És per això, que convé agilitar el Consell de la Citadania, al marge d’on bufin els vents electoralistes, els temporals inesperats, la sequera, les pedregades, el fred o la canícula estiuenca.
I el Senat Municipal? Quan serà una realitat? I posats a preguntar, per què ha d’estar format per quinze nobles patricis? No poden ser setze (com els setze jutges) i així propiciar la paritat de gèneres? Mentrestant, ¿per què no crear -tal com s’ha demanat en diverses ocasions- la figura del síndic de greuges municipal, independent dels partits polítics, que gestioni i vehiculi les queixes ciutadanes, paral·lelament a les funcions del Senat Municipal?
Amén.