Per donar sentit a la vida, l’ésser humà necessita creure’s un relat; si pot ser, una història transcendent de la qual ell en formi part. D’acord amb el relat, hom compleix un paper assignat pel destí o, si més no, el nostre efímer pas per la terra no és endebades. Volem deixar petja.  

Durant mil·lennis, les religions han estat cabdals per construir aquests relats, per més que s’hagin edificat sobre dogmes insòlits i ficcions inversemblants. Però això s’acaba, a Occident. L’evolució de la ciència, i sobretot la generalització de l’educació secundària i universitària, han contribuït a desmuntar les absurdes històries de les religions mil·lenàries. Moltes civilitzacions han deixat de creure en els relats ancestrals. I ara què?

En bona mesura, la vacant deixada per la religió ha estat ocupada per mites nacionals. El nacionalisme, és a dir, la ficció d’una història nacional èpica i heroica, ha servit per construir un relat històric inspirador que dotés d’un sentit més ple l’atzarosa aventura de la vida humana.

Els catalans no hem tingut sort. Ens enfrontem a un nacionalisme espanyol edificat sobre una ficció –sí, ficció– entorn del dogma de la unitat de la pàtria. Per a tots aquells que creuen en el dogma (la immensa majoria d’espanyols) els catalans (i bascos, i gallecs) que ens en fotem d’aquest mite resultem antipàtics i ofensius.

La cosa sembla clara: el president del Consell General del Poder Judicial va arribar a afirmar solemnement que la unitat d’Espanya era el fonament de l’ordenament jurídic, i quan els polítics unionistes volen arengar la tropa, només cal que recordin al seu auditori qui són els “terroristes” que volen trencar Espanya o perpetrar un cop d’estat. 

Aquesta ficció la va desenvolupar el Conde Duque de Olivares, i amb Franco i la seva “una, grande y libre” va arribar al seu apogeu. El seu Tribunal del Orden Público (TOP) era l’organisme que havia de vetllar per aquesta unitat i grandesa.

El franquisme és ben viu: el gener de 1977, Suárez va signar tres decrets: el primer, per abolir el TOP; el segon, per crear l’Audiència Nacional; i el tercer, per transferir totes les competències, negociats i personal del TOP a l’Audiència Nacional, que segueix remenant les clavegueres de l’estat per vetllar per la unitat d’Espanya. Així estem.

Algú em dirà: “l’independentisme també parteix d’un relat que és una ficció”. Potser sí. Però a) de moment, no tenim ni estat ni clavegueres; b) és un relat que no vol ser imposat a ningú, sinó votat democràticament, i apel·la al Dret a l’Autodeterminació dels pobles, reconegut per la Comunitat Internacional entre els drets inalienables de l’home i del ciutadà. I c) té més de qüestió pràctica que de relat de ficció: l’aspiració última dels independentistes no és escriure una èpica història nacional, sinó tenir un estat que, en comptes de fastiguejar-nos (espoli fiscal, deixament de funcions a l’hora de fer inversions públiques, menyspreu de la cultura i la llengua) ens ajudi fent polítiques pròpies dels valors republicans: llibertat, igualtat, solidaritat, cultura, transparència, separació de poders; un estat que pensi en la generacions futures i aposti per un model econòmic energèticament sostenible i socialment just; en definitiva, una república radicalment democràtica. 

Pel que fa a donar sentit a la vida, ens cal ser molt humils i no oblidar que venim del mico i anem a les malves. Cap nacionalisme, ni a nosaltres ni a ells, no ens servirà per resoldre els grans problemes del s. XXI, que no són pas nacionals sinó globals, i que tenen a veure amb la disrupció tecnològica, l’esgotament de recursos naturals i la contaminació. A veure si resultarà que l’empremta que deixem en el nostre pas per la terra és una modesta contribució a la irreversible degradació ecològica progressiva (DEP). Però això és una altra història.