ARA A PORTADA
Nogensmenys totes i cadascuna d'aquestes coses meravelloses estan destinades a la complaença vers un mateix i conclourem fàcilment, sense desmerèixer-ne cap ni una, que són meravelles egoistes.
Un va fent la seva feina de la millor manera possible i amb això no vull referir-me per res del món a fer-la tan bé com hom pugui sinó, estrictament, "de la millor manera possible". Considerar els límits propis com a dispensa per a no exigir-se superar-los és com a mínim deshonest. Així doncs, un va fent la seva feina de la millor manera possible procurant que el què en resulta del seu ofici, el patrimoni que lliura a la humanitat, només sigui superable just en el segon després d'haver-ho acabat, quan l'experiència mateixa il·luminarà amb nova llum aquest camí. Un va fent això.
Si s'ha estat fidel a aquest rumb tard o d'hora arriba un gest infinitament més reconfortant i més plaent que totes i cadascuna de les meravelles presentades a l'inici d'aquest excels article en un bucle etern. És el moment en que algú et demana que siguis el seu mestre. Just l'instant en que algú considera que d'entre tots els professionals del teu ofici amb els quals ha estat coetani, tu i només tu ets la persona adequada per traslladar-li el coneixement d'allò que portes tants i tants anys aprenent i exercint i que anhela de conèixer amb profunditat. Quan esdevens un mestre (i no m'estic pas referint a un graduat en magisteri, sinó a un veritable mestre) aquest patrimoni que lliures s'escampa també en el terreny d'allò immaterial instaurat exclusivament en les pròpies persones, el coneixement únic sobre una professió concreta.
Aquest és el veritable èxit d'una carrera i el més gran reconeixement possible.
Havent-me llicenciat en filosofia a la UAB (disculpin la grosseria de la primera persona, però em provoquen vòmit compulsiu les autoreferenciacions fetes amb terceria), actualment estic minoritzant la meva ignorància musical cursant la carrera de Composició a l'Escola Superior de Música de Catalunya, procés culminatiu dels anys d'academicisme modern al Taller de músics i tradicional, al Conservatori de Vic. Amant declarat -i correspost- de la polèmica, prometo retornar l'essència bèl•lica a la crítica artística i defugir, amb totes les conseqüències implícites, de la compassió vers la mediocritat creativa.
Et pot interessar
- La colònia dels avariats Blanca Busquets
- I si Argüello anés al Cabró Rock? Jordi Serrat
- Trump i l'OTAN o quan la diplomàcia es torna xantatge Toni Poyato
- Què són els centres adscrits? La seva vinculació a la universitat Josep-Eladi Baños
- Els missatges dels ocells Blanca Busquets
- Els nous «altres catalans» en el centenari de Paco Candel Toni Poyato
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Osona?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.