Al setembre del 2012, la Comissió Europea va fer públic l'informe Mind the gap - Education inequality across EU regions, elaborat per la Universitat de Sheffield, on s'alertava de les importants diferències en les oportunitats i resultats educatius entre els territoris de la Unió Europea. Concretament, l'informe situava la població més poc qualificada i amb menys formació a les regions del sud d'Europa. És a dir, la població sense estudis postobligatoris era molt més elevada a Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia que a la resta de la Unió Europea. Contrastant amb altres zones com la ciutat de Londres (42% de titulats universitaris) o Estocolm (35%), o amb l'excepció que representava el País Basc (34%).

L'informe descriu com els desequilibris regionals s'accentuen també entre territoris d'un mateix país fins al punt d'arribar a presentar les millors i pitjors dades en nivells educatius, com passa al Regne Unit, entre Londres i Durham, o a França, entre L'Illa de França i Còrsega. Aquesta polaritat donaria per parlar també del que passa aquí però avui no és això el que vull destacar. M'agradaria fixar l'atenció en els nivells de formació i en allò que passa a casa nostra quan anar a l'escola deixa de ser obligatori.

Les estadístiques de l'Eurostat, seguint la classificació dels nivells educatius (ISCED o International Standard Classification of Education) establerta per la Unesco, mostren les dades en tres grans grups: els estudis obligatoris o baix nivell educatiu (nivell 1 i 2), els estudis postobligatoris no universitaris (nivell 3 i 4), i els estudis universitaris o educació terciària (nivell 5 i 6). El Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, òrgan assessor del Departament d'Ensenyament, va publicar el passat desembre un recull de dades del nostre país de manera que es poguessin comparar amb les dades publicades a nivell internacional.

I què diuen les dades? A Catalunya un 35% de la població entre 25 i 64 anys té un títol universitari, xifra similar a la que es dóna a Bèlgica, Lituània o  Dinamarca, i per damunt de la mitjana de la Unió Europea (28%).  

D'acord, analitzem la comarca dins aquest context. Per a la mateixa franja d'edat, Osona té quasi el mateix percentatge d'universitaris (29%). Però, com es distribueixen els altres dos grups? A diferència del que mostra la mitjana de la Unió Europea (25% de població amb només estudis obligatoris i 47% amb estudis postobligatoris no universitaris), a Osona aproximadament un 51% va deixar els estudis quan va finalitzar l'etapa obligatòria (44% a Catalunya) i només un 20% va continuar amb els estudis postobligatoris no universitaris (21% a Catalunya). Vaja, les xifres europees invertides.

Només hi ha tres països de la Unió Europea on més de la meitat de la població entre 25 i 64 anys va abandonar els estudis quan van deixar de ser obligatoris: Turquia, Portugal i Malta. Si Osona fos un país seria el quart.

Tot plegat mereix una reflexió. No és l'accés a la universitat el que cal millorar. Veient aquestes dades és evident que la clau està en els estudis postobligatoris no universitaris.

Des de la Unió Europea proposen com a objectiu per al 2020 que el 85 % dels joves entre 20 i 24 anys hagi assolit com a mínim els estudis de secundària postobligatòria no universitària. No és impossible però vol l'esforç no només de tota la comunitat educativa que ha de ser capaç de donar eines i orientar a aquests joves, sinó també de les famílies que els hauran de donar suport per seguir millorant, de les entitats polítiques i socials que hauran d'afavorir l'entorn per fer possible que la oportunitat arribi a tothom, i del teixit empresarial que en un futur proper els necessitarà per fer les seves empreses més competitives.