La música té com a matèria de la seva construcció i elaboració el so. Quelcom que en la seva puresa material és absolutament abstracte, és a dir, en termes artístics, quelcom que no representa, que no és referencial. Si bé en l’àmbit pictòric – per reduir l’àmbit disciplinar i fer-ho prou aclaridor – els artistes amb l’anhel d’assolir noves fites creatives van traçar la línia de la mimesi inicial cap a l’expressió, en altres termes més o menys precisos, de la representació figurativa fins a l’extrem de la necessitat última de l’abstracció formal, la música troba el seu germen inicial precisament en aquest darrer instant.

Així doncs, en certs moments de la història grans creadors han semblat oblidar, possiblement per un inconscient sentiment d’inferioritat vers les altres disciplines i ignorant al mateix temps la naturalesa de la seva matèria, que la música ha nascut en l’abstracció i que lluny de ser un gest revolucionari, optar per encaminar-la cap aquí no és més que una actitud gens suggestiva sinó eminentment reaccionaria.
Al llarg de la història però també hi ha hagut grans creadors que han sabut entendre aquesta peculiaritat de l’art del so i han estat capaços, vehiculant aquesta consciència, d’encaminar la música cap al seu rumb característic: de l’abstracció a la significació.

No us exalteu dodecafonistes, serialistes i creadors contemporanis. No es tracta d’enaltir el romàntic i desgastat fer programàtic de cap manera. Es tracta de comprendre que en  la creació sonora, la fita resideix precisament en no renunciar a cap llenguatge pel simple fet que en la utilització d’aquests hi ha un “perquè” majúscul, una decisió que porta deliciosament implícita una càrrega significativa inqüestionable i, afortunadament, inevitable.

Els diversos llenguatges musicals han nascut i han de néixer del desgast dels altres i de la necessitat i l’exigència expressiva. Això evidencia que aquesta necessitat d’evolució té la seva explicació en la concreció cada cop més exigent d’allò que el creador pretén aportar a la música. Fins i tot quan s’expressen conceptes abstractes s’està adoptant una actitud figurativa, encara que sembli paradoxal.

L’experiència estètica de la música és comprensió. És ser part d’ella. Avall Adorno i el seu hermetisme!   

(Ara faig un punt i apart i em refereixo exclusivament a la “música contemporània” que, perquè no hi hagi dubtes, per mi està deslligada de l’àmbit acadèmic i és el nom amb el qual designo la “música popular contemporània”)

Quin és doncs el problema i major obstacle que té la música contemporània davant d’aquesta exigència creativa –la de significar-? El desconeixement majoritari de la riquesa del potencial semàntic de la música i la falta de sensibilització vers aquesta.
Quan els qui tenim la voluntat de dignificar la música no des d’una actitud elitista, ni voluntàriament culta, ni molt menys excessivament tècnica, sinó des de la voluntat última d’expressar amb ella i per a ella –per a la música- allò que és el gaudi estètic de l’escolta sonora, quan nosaltres critiquem un fer compositiu que s’elabora exclusivament a partir de l’emmotllament violent d’uns versos en una progressió harmònica constant, el tracte tímbric de la qual és absolutament fortuït, i que s’encabeix sota una estructura formal previsible i reiterativa, no estem volent dir altra cosa que el que diem: que en aquesta actitud creativa, la música hi és present com un element estrictament abstracte, abstracte i subordinat, resumint, que emmudeix la música! No demanem simfonies, sinó un gest.

Exigim per tant que en tot element sonor volgudament musicat hi hagi la reflexió vers el perquè de la seva aparició a la peça musical.  La música (popular) contemporània no pot renunciar a tot això pel simple fet que és “tècnicament inferior” a l’acadèmica. No es tracta en absolut d’una qüestió tècnica ni molt menys de capacitat compositiva sinó del simple fet d’adoptar l’actitud crítica cap allò que s’escriu. Cal continuar erigint més la muntanya de cançons elaborades amb el fer abans descrit? No, si us plau, en l’art, allò prescindible és del tot innecessari. S’ha de potenciar a tots els nivells el camí de l’engrandiment de l’experiència estètica de l’escolta i això passa per començar a voler comprendre la música en tota la seva dimensió i apartar del camí la misèria, la pobresa i el tracte de la música com a pretext.  

I per tots aquells que estiguin en absolut desacord amb mi, els hi dedico una petita obra abstracta que s’allunya màximament de tota significació possible:  8====D