No fa pas gaire, entrava en un pàrquing amb una persona que es va adreçar a l'encarregat del lloc en castellà, abans que ell li digués res. "Per què no li parles en català?", vaig demanar. La resposta va ser "És que fa cara de castellà". Jo vaig demanar immediatament quina era "la cara de castellà", en què consistia. Evidentment, la resposta va ser un canvi de tema. Hi vaig pensar jo llavors, i vaig observar que l'home era de raça blanca, vestit més o menys com la persona que m'acompanyava i jo. Però era una mica més gras, potser la cara de castellà era per això (si t'engreixes es veu que parles castellà) o bé perquè treballava en un pàrquing, que potser és una feina que exigeix sí o sí que es parli castellà.

Més enllà d'aquestes consideracions que tristament no són anècdotes aïllades, vull parlar aquí del tema de parlar català als que realment són de parla castellana (No als que "en fan cara"). Un amic de Barcelona em deia que a Osona estàvem de sort perquè aquí, segons ell, tothom parlava català a tothom, fos de parla castellana, neerlandesa o xinesa. I que quina sort en té, la llengua, dels llocs com Osona. El vaig haver de fer baixar del núvol: Que el Ripollès sigui la comarca on més gent parla català, o que Osona sigui la que fa 13 d'aquest rànquing, no té res a veure amb això. Particularment, ja no sé com demanar als catalanoparlants del meu voltant que s'adrecin en català als que els entenen la nostra llengua, perquè la regla general o generalíssima, és tombar al castellà immediatament potser perquè es tracta d'una llengua superior a la nostra (quin complex d'inferioritat!) o potser perquè pensem que l'altre, el castellà que fa vint anys que viu aquí, encara no és capaç, pobret, de copsar el que intentem dir-li. Breu, li estem dient imbècil a la cara.

El súmmum de tot això és quan els castellanoparlants insisteixen a demanar que se'ls parli en català i no hi ha manera que els facin cas. I, encara més, que el castellanoparlant s'esforci a parlar català i ho aconsegueixi prou dignament o fins i tot meravellosament, mentre el seu interlocutor catalanoparlant insisteix a continuar la conversa en castellà. Si no fos tan trist, diria que és surrealista. Quina manera més poca-solta de liquidar a poc a poc una llengua!

Si hem de parlar de bones notícies, diré que a banda de jo i quatre apassionats de la llengua més que no volem que desaparegui, començo a sentir més gent que aguanta estoicament el català davant d'una persona castellana. Però no ho he sentit a Osona, gent. No a Osona.

Fan falta polítiques i polítics. Regidories de llengua catalana (com la de Girona i em penso que Vic) i tantes altres coses. I un estat, d'acord. Però sense la gent, sense el poble, no farem res. Nostra és la paraula.