Vivim en un món predominantment binari. De blanc o negre, de sí o no, d’home o dona, de bo o dolent, de correcte o incorrecte. Un món que encotilla. De categories que delimiten amb paraules allò que en realitat som. Etiquetes generacionals que aglutinen grups de persones sota un mateix  nom. Ara és el torn dels mil·lennials. Fa uns quants anys, quan Winona Ryder vestia grunge i feia cara de postadolescent a Reality Bites, la generació X no feia ferum de resclosit, i era súper cool.

Classificar només ajuda a ordenar i quadricula. No dona espai, ni allibera, ni inclou. M’agraden els matisos, les mixtures, els tons de grisos, les escletxes entre un extrem i l’altre. M’interessa la complexitat i els ventalls a l’hora de definir-nos, si és que cal, perquè més que complicar-nos la vida ens ajuda a entendre’ns i a explicar-nos.

Prefereixo respostes llargues, amb incisos, i m’agrada observar la realitat com si fos un calidoscopi: feta de diversos colors i de figures geomètriques que canvien. Que el llenguatge no ens confongui, i que no només el nom faci la cosa. Ideologies polítiques polièdriques com les de Josep Pla (franquista?, liberal conservador?, catalanista?, o tot alhora?), que més enllà de si hi tinc afinitat o no, m’agrada l’esforç que em requereix entendre’l, perquè irremeiablement aprenc d’allò que no és simple.

Cada vegada més m’allunyo tant com puc de pressuposar per sistema. Que el vi no ens estampi a tots l’etiqueta d’esnobs; que escoltar Sex Pistols no ens posi la de punks encrestats de samarreta foradada; que dur corbata i americana no ens faci menys humanitaris que els que no en duen, o al revés. I que per molts anys puguem fer ioga i beure tequila.