Els llibres de Yuval Noah Harari, tan bon punt els acabes, els has de començar a rellegir. La quantitat d'idees originals i suggeridores que aboca sobre les seves pàgines t'impedeix deixar els seus volums a la lleixa. Això val tant per "Sàpiens" com per "Homo Deus".

Que brillantment descriu la història humana, construïda a partir de mites! Que interessant la idea de la creença col·lectiva en aquests mites, com a base de tota cooperació, i per tant, necessària per al bastiment d'imperis, califats i nacions! I que bèstia, tot plegat! Quants milers d'obrers van dedicar les seves vides a aixecar les piràmides, a major glòria d'un faraó deïficat? Quanta sang de cristià es va vessar per aixecar les catedrals d'Europa, o els centenars d'ermites que tenim al país, per guanyar-se un trosset de cel?

El fet que aquests mites fossin invencions estrafolàries de la ment no els ha fet menys potents des del punt de vista de motor de la història; al contrari, van ser determinants perquè les cultures empenyessin la humanitat en unes direccions insospitades des del punt de vista evolutiu. I quan la raó i l'humanisme van desterrar aquests mites, per falta de rigor científic, el van substituir per d'altres –el nacionalisme, el capitalisme, el socialisme- que encara han tingut més força en la determinació de les formes de vida dels humans. Per cert, l'humanisme no ha dubtat mai de la superioritat moral dels homes sobre els animals; una pretesa superioritat que ha justificat el maltractament sistemàtic (físic o psicològic) als milers de milions d'animals domesticats per a satisfer necessitats humanes al menor cost possible. Tanmateix, ¿quina és la justificació científica d'aquesta superioritat? Les pàgines on es discuteix aquesta qüestió no poden deixar ningú indiferent, i ens haurien de fer replantejar moltes coses.

I en un món on tot gira entorn d'invencions i mites, ¿on és el dret natural? Si la mateixa idea de nació o pàtria són constructes mentals abstractes, allunyats de qualsevol realitat física, ¿com pot ser que en nom de la pàtria s'atorguin drets –que no tenen els refugiats o els apàtrides- o se'n neguin d'altres (com el de permetre als ciutadans expressar la seva opinió sobre el mateix abast del concepte "pàtria")?

D'acord, el dret natural és una enganyifa. Ja ho va escriure Alessandro Manzoni a "Els promesos", al S. XIX. Llavors és inevitable fer un salt i aterrar a la política espanyola. Si les sentències del Tribunal Constitucional sempre han resultat ridícules, sentir-les després d'haver llegit i meditat sobre els mites moderns, en la prosa àgil i amena de Harari, provoca estupefacció i vergonya aliena –a més de ràbia, és clar.

Els llibres de Harari aboquen a una profunda revisió de la història, a una pregona reflexió sobre el present i els elements en què es sustenta, i a inquietants preguntes sobre el futur. L'home d'avui aspira no només a la felicitat, sinó a la immortalitat i a la divinitat. Perquè la mort és, al capdavall, un problema tècnic, i sembla que la medecina està disposada a resoldre tot tipus de problemes tècnics, inclosa la regeneració neuronal. Si res no ens mata, per què hem de morir? I si a sobre som capaços de modificar genèticament els embrions, ¿acabarem essent capaços de crear vida, millorar-la genèticament, corregir-ne els defectes amb membres biònics, i allargar-la indefinidament? Llavors, els homes (o entre ells, aquells que s'ho puguin permetre), ¿seran immortals? I si els robots de telepresència ens donen alguna cosa semblant al do de la ubiqüitat, ¿esdevindrem omnipresents? ¿això ens acosta a la divinitat? ¿Serà el fi de la humanitat?

Hi ha molts llibres que proporcionen diversió, reflexió, aprenentatge, coneixement o emocions, o que et fan pensar en coses que no t'havies plantejat mai. De tant en tant se n'arreplega algun que et proporciona totes aquestes coses a la vegada i amb una intensitat especial. Et sotraguegen i t'eixamplen horitzons. Tothom té la seva llista. La meva s'acaba d'ampliar. Dumas, Txékhov, Balzac, Lodge, Pérez Reverte, Cabré... i ara, Harari.