Aquesta dita tradicional catalana d'origen incert descriu perfectament l'actitud dels partits independentistes (tots) envers els seus semianestesiats votants. Tots els partits indepes estan en una tessitura preelectoral molt moderada a nivell de discurs (al contrari dels partits unionistes que estan desbocats i se saben amb el poder absolut de fer el que els roti amb els poders de l'Estat al costat i que els altres acotaran el cap tal tsunami esmorteït després de la tempesta).

De fet el discurs, tret de fotre's els plats pel cap els uns als altres, és difús, erràtic i poc clar. Sembla que simplement esperen recomptar forces quan hi hagi eleccions autonòmiques per repartir el migrat poder de l'autonomisme. I no entenen o no volen entendre que per fer la independència d'una nació ocupada, que un moviment rupturista d'alliberament nacional necessita un trencament ferm, d'una revolució.

Després de la presó l'exili i el 155 no calia continuar amb res més que un Govern legítim a l'exili, possiblement un greu error no haver-ho fet! Si és que de debò es volia culminar amb la independència... En tot cas i com a molt, una Generalitat autonòmica centrada en gestionar les engrunes de l'autonomisme i sense jugar o pretendre fer política, i un Govern legítim a l'exili que de veritat s'hagués centrat en l'estratègia efectiva i pràctica per portar el país a la independència. Encara hi som a temps i hi ha més independentistes que mai. Però cal una reacció, no jugar a l'autonomisme i al joc de les cadires.

La gent s'està cansant i sort en tenen els partits que segurament la gent votarà igualment en unes autonòmiques catalanes, però potser abans o després els passarà per sobre, com va fer l'any 2010 i els va obligar a avançar. Vergonya de resposta a aquesta inhabilitació d'un President de la Generalitat (un altre) molta vergonya sento pels "trossos de quòniams" que hi ha al capdavant d'aquests partits.

Ara s'obre una nova finestra d'oportunitat per tal que la gent de base faci avançar de nou 10 anys després els partits cap a una nova fase, d'altra banda els partits acomodats no es mouran ni un mil·límetre de la seva estratègia que ha caigut en el parany d'alguns mantres que es demostren dia a dia com un peix que es mossega la cua (eixamplar la base, taula de diàleg, esgotar totes les vies de negociació amb l'Estat espanyol, judicialització de la política i això ho acabarem guanyant a Europa, prou repressió, amnistia, etc.).

Sols el poble salva el poble, i el poble és tossut i obstinat, no mostra bandera blanca, el poble és viu, el poble recorda que té líders a les presons, molt a prop de casa, però aquest poble no necessita més màrtirs, aquest poble està prou madur per anar un pas més enllà en aquesta ruptura, gens fàcil i molt perillosa davant un adversari antidemocràtic, però això no és cap novetat. Aquest poble obligarà els partits a situar-se on hauríem de ser, la nova fase de confrontació.

D'altra banda els partits es desfarien com el tsunami, i els partits hauran de reaccionar com van fer després de la sentència de l'Estatut. Han passat 3 anys des de l'1 d'octubre del 2017 que culminen amb una inhabilitació d'un President de la Generalitat, mentre un altre de legítim és a l'exili, i molts líders polítics i de la societat civil a la presó i amb milers de represaliades. Tres anys en què hem estat bona part del temps centrats en l'antirepressió, on els partits s'han mirat de reüll, on s'ha utilitzat massa la paraula botifler, on s'han comès molts errors i ha faltat unitat i determinació. S'entén que era un moment d'incertesa i que era complicat de gestionar, però quan vam fer l'1-O ja sabíem què ens hi jugàvem. Partits i gent inclosa, tots. No cal tornar a verbalitzar què es podria haver fet diferent o millor aquella tardor de fa 3 anys. Això ja ha passat, el Tsunami ha passat, la presó l'exili i la repressió continuen. Ara ha arribat el moment de mirar-se al mirall, partits entitats, institucions i la gent. O seguim a la roda del hàmster o fem un pas endavant. Si ara no el fem probablement passaran anys o generacions fins a tenir una nova finestra d'oportunitat. I parafrasejant un expresident del Parlament, tenim pressa i ho volem tot!

No serà fàcil, ni gratuït, caldrà sacrifici i pagar un preu alt com van fer totes les colònies que es van independitzar d'Espanya. Però el que estem pagant ara, ja em sembla que és un preu prou alt. Per dignitat, fem-ho! Tornem-ho a fer però fem-ho més bé, més seriosament, i acceptem totes les conseqüències que se'n derivin. I si no ens en sortim ara, podrem mirar al mirall i aguantar la nostra mirada. No serà fàcil, ni ràpid, però si ens en sortim, si assolim la República catalana, potser ens guanyarem el respecte i altres coses molt importants per millorar la vida de la nostra ciutadania, com la justícia social, perquè d'això es tracta en el fons. No deixem que el procés independentista es converteixi en un qui dia passa any empeny, no deixem que ens facin passar bou per bèstia grossa.

Ara és l'hora de la gent. Si la gent respon, els partits hauran de seguir-la. Com diu un dels lemes històrics del moviment d'alliberament nacional dels Països Catalans: Organitza't i lluita!