Enterrat el dictador, a l’època de la transició dita democràtica hi va haver un petit parèntesi (potser un miratge) on la majoria de ciutadans es van il·lusionar amb el futur del país i amb l’actuació dels joves polítics antifranquistes que sortien de l’armari carpetovetònic. Malauradament, però, passades tres dècades, el desencís és manifest i evident.
I això no deixa de ser injust, sobretot per als polítics –la majoria anònims— que treballen en benefici de la col·lectivitat, sense interessos espuris ni afany de lucre, normalment en petits municipis. Suposo que també hi ha honroses excepcions entre la classe política situada en àmbits de poder més elevats, però imagino que són minoria.
El desprestigi dels polítics es pot fer extensible, sovint injustament, a d’altres col·lectius: capellans, advocats i jutges (el refranyer diu que «jutges i advocats, a l’infern van tots plegats»); o els periodistes, que segons la brama popular «són tots uns mentiders». Tanmateix, tot i ser cert que alguns professionals d’aquests oficis desprestigien els respectius gremis, entremig també hi ha molta gent honesta.
Diuen els diccionris que la democracia és el sistema de govern on el poble exerceix la sobirania mitjançant l'elecció lliure dels seus dirigents i representants. Però de vegades, la democràcia es confon amb la plutocràcia, el règim polític amb preponderància dels rics en el govern de l'Estat. O la gerontocràcia, el govern dels ancians (una fórmula immobilista que moltes vegades barra el pas als joves). En alguna ocasió i en determinats països, s’ha imposat la teocràcia, el govern exercit per Déu (suposadament) o sotmès a les lleis divines a través dels seus ministres. Sense oblidar l’acràcia —l’anarquisme-, la doctrina que propugna la supressió de tota autoridad; o la tecnocràcia; i alguns neologismes de darrera hora: l’aristocàrnia (el poder de les empreses càrniques) i la totxocràcia (el poder dels constructors)…
Posats a inventar neologismes, em fa l’efecte que un dels sistemes de govern cada vegada més consolidats és la fobocràcia, que es podria definir com el govern de la por (o el govern a través de la por), amb les seves variants. Si abans es deia que la fe movia muntanyes, ara és la por la que somou el món. Els que manen governen gràcies a la por. En plena democràcia es vota un partit per por que en guanyi un altre. O es vota una formació política per por que una altra apugi els impostos. El vot també pot estar motivat per la por als transvasaments i a les línies de molta alta tensió. Hi ha por als estrangers i por a la xenofòbia. Jo tinc por a la fobocràcia.
I això no deixa de ser injust, sobretot per als polítics –la majoria anònims— que treballen en benefici de la col·lectivitat, sense interessos espuris ni afany de lucre, normalment en petits municipis. Suposo que també hi ha honroses excepcions entre la classe política situada en àmbits de poder més elevats, però imagino que són minoria.
El desprestigi dels polítics es pot fer extensible, sovint injustament, a d’altres col·lectius: capellans, advocats i jutges (el refranyer diu que «jutges i advocats, a l’infern van tots plegats»); o els periodistes, que segons la brama popular «són tots uns mentiders». Tanmateix, tot i ser cert que alguns professionals d’aquests oficis desprestigien els respectius gremis, entremig també hi ha molta gent honesta.
Diuen els diccionris que la democracia és el sistema de govern on el poble exerceix la sobirania mitjançant l'elecció lliure dels seus dirigents i representants. Però de vegades, la democràcia es confon amb la plutocràcia, el règim polític amb preponderància dels rics en el govern de l'Estat. O la gerontocràcia, el govern dels ancians (una fórmula immobilista que moltes vegades barra el pas als joves). En alguna ocasió i en determinats països, s’ha imposat la teocràcia, el govern exercit per Déu (suposadament) o sotmès a les lleis divines a través dels seus ministres. Sense oblidar l’acràcia —l’anarquisme-, la doctrina que propugna la supressió de tota autoridad; o la tecnocràcia; i alguns neologismes de darrera hora: l’aristocàrnia (el poder de les empreses càrniques) i la totxocràcia (el poder dels constructors)…
Posats a inventar neologismes, em fa l’efecte que un dels sistemes de govern cada vegada més consolidats és la fobocràcia, que es podria definir com el govern de la por (o el govern a través de la por), amb les seves variants. Si abans es deia que la fe movia muntanyes, ara és la por la que somou el món. Els que manen governen gràcies a la por. En plena democràcia es vota un partit per por que en guanyi un altre. O es vota una formació política per por que una altra apugi els impostos. El vot també pot estar motivat per la por als transvasaments i a les línies de molta alta tensió. Hi ha por als estrangers i por a la xenofòbia. Jo tinc por a la fobocràcia.