Tot just acaba de començar l'any 2026 i tinc la sensació que el món, tal i com l' hem conegut fins ara, s'està descomponent davant dels nostres ulls. No és una impressió passatgera ni fruit de l'alarmisme: és la constatació que, una vegada més, Donald Trump ens ha sorprès amb una actuació unilateral, sense cap suport legal. La llei del més fort. La llei de la selva.

No escric aquestes línies per defensar la situació interna de Veneçuela; la desconec. De la mateixa manera que durant molt de temps vaig desconèixer la realitat exacta d'Ucraïna o de Gaza. Però hi ha una cosa de la qual sí que sóc plenament conscient: quan es vulnera la llei, especialment la llei internacional, les conseqüències acaben sent sempre funestes. I avui estem tornant a un món que ja no es regeix pels estàndards que ens vam donar col·lectivament, per aquells valors que, amb totes les seves limitacions, mantenien un cert equilibri de respecte entre Estats.

El que ha passat a Veneçuela em sembla un precedent profundament perillós. Trenca el multilateralisme i erosiona el dret internacional. Que avui es discuteixi públicament si el fi justifica els mitjans hauria d'alarmar-nos com a societat democràtica que es sustenta amb la seguretat de la norma. Aquesta pregunta, per si sola, ens fractura i dona encara més força a aquells que diuen defensar els seus valors mentre trepitgen sistemàticament els dels altres.

No estava en qüestió la sobirania del país ni el respecte a la legalitat internacional. I el més greu és que no es tracta d'un actor qualsevol, sinó de la nació militarment més poderosa del planeta, pilar central de l'OTAN. Quan qui hauria de sostenir l'ordre internacional el dinamita, la sensació d'ensorrament és inevitable.

No puc evitar pensar que els líders autoritaris hi trobaran un mirall on emmirallar-se. Putin, Netanyahu... les mateixes formes d'actuar, la mateixa lògica: la força per sobre de la raó, el negoci per sobre del poble. Resulta descoratjador comprovar com nosaltres, els hereus de la filosofia política nascuda a l'antiga Grècia som avui incapaços d'argumentar davant de pràctiques més pròpies de la prehistòria que no pas d'una civilització que es pretenia avançada.

Farem manifestos, declaracions i manifestacions. Jo mateix participaré d'aquesta necessitat d'expressar rebuig i de defensar uns principis. Però, mentrestant, ells consumaran els seus actes i ens arrossegaran cap a una realitat ja tancada, cap a fets consumats als quals acabarem adaptant-nos. El món està canviant a una velocitat tal que amb prou feines n'hem estat conscients, i ara ja no sé com podrem rectificar.

Per això crec que ara, més que mai, només ens queda Europa. No com a continent, sinó pel que representa: un projecte basat en el dret, el multilateralisme i els valors democràtics. Estem en guerra, encara que no ho sembli. No una guerra convencional, sinó una guerra de valors i de principis. I és urgent que en siguem plenament conscients.