ARA A PORTADA
-
Cedeix una sitja de la farinera de Casa Tarradellas i provoca l'esfondrament de part de la façana de la nau Redacció
-
-
Incendi en un pis de Torelló: tres persones traslladades a l'Hospital de Vic per inhalació de fum Redacció
-
-
Prats de Lluçanès recupera el Cafè Teatre Orient després de més de 20 anys tancat al públic Irene Giménez Vinyet

- Blanca Busquets
- Escriptora
Em sonava el nom de Jofre Bardolet però no sabia ben bé de què, m'haureu de perdonar la ignorància. Possiblement em passa això perquè fa molt de temps que visc més o menys allunyada del món de la música. Malgrat tot, l'orella no es perd, ni tampoc el gust musical, ni les ganes de capbussar-se en Bach, en Vivaldi, en Schubert, en Mozart. I parlant de Mozart, tot d'una descobreixo que aquest nom que em sonava de Vic, ha escrit una òpera, Ferides, amb clares evocacions mozartianes, i que comença a voltar pel país. Primera parada: Barcelona. No és poca cosa.
Quan li he vist l'aspecte en una fotografia, li he buscat la vida i he fet un bot de la cadira en descobrir que té 24 anys i que l'òpera la va escriure amb 21. És compositor i director, he llegit. I jo hi afegiria que possiblement porta a dins un geni precoç que encara ens ha de sorprendre molt. Mentrestant, he escoltat fragments penjats a internet de la seva òpera i m'he quedat de pedra.
Als inicis del Festival Internacional de Música de Cantonigròs, això és pels volts del 1983, una persona amb força pes específic als mitjans de comunicació vigatans em va mirar amb una mica d'angúnia als ulls per dir-me: "No entenc com, als 22 anys, et pot agradar aquesta música" (volia dir la que anomenem "clàssica"). Suposo que aquesta persona devia esperar que jo em tornés boja pel heavy metal. És veritat que, en aquells temps, havies de formar part de cercles molt específics perquè t'agradés "la clàssica", i això em fa pensar en com ha canviat la comarca d'ençà d'aleshores.
Voldria dir que penso que l'ambient propiciat pel Festival de Música de Cantonigròs hi va tenir molt a veure, però també, i en paral·lel, escoles de música com la de Manlleu i, sobretot, la de Vic. Osona, ara, és ple de nens i nenes, de nois i noies, que saben que un pentagrama et pot portar a tocar el cel.
Parlava de Jofre Bardolet, i ara us diré que, com en el cas de Mozart, és possible que continuï component obres meravelloses, fins d'aquí a uns quants anys. I és llavors, com li va passar a l'admirat creador de La flauta màgica, que se li despertarà el geni de debò i en sentirem a parlar per tot el món, perquè això, senyores i senyors, només acaba de començar.
Més enllà de Bardolet, tinguem molt en compte altres noms que ja han entrat en la maduresa musical, com Pau Codina (ben orientat als seus inicis per l'Eulàlia Subirà a l'escola de Manlleu), o com el fora de sèrie Arnau Tordera (ja sé que no es dedica a "la clàssica" però ho podria fer sense problemes, per això el cito). Jo mateixa tinc un cosí violoncel·lista, en Daniel Oliu, que viu a Vic i que toca com els àngels. I Jordi Domènech, ara compositor i director. I permeteu-me que citi en Quer, el noi de l'Esquirol de 14 anys que es ventila al piano les variacions Goldberg de Bach com si no hi hagués un demà. No el distragueu mentre ho fa (tampoc no podreu perquè us quedareu amb la boca oberta). Ep, i aquest no surt de cap escola. Ja ho farà, però de moment es tracta d'un do natural d'aquells que són extremadament difícils de trobar. A ell, a tots, i també als que no he esmentat per desconeixement... No tinc paraules. Bravo.
Quan li he vist l'aspecte en una fotografia, li he buscat la vida i he fet un bot de la cadira en descobrir que té 24 anys i que l'òpera la va escriure amb 21. És compositor i director, he llegit. I jo hi afegiria que possiblement porta a dins un geni precoç que encara ens ha de sorprendre molt. Mentrestant, he escoltat fragments penjats a internet de la seva òpera i m'he quedat de pedra.
Als inicis del Festival Internacional de Música de Cantonigròs, això és pels volts del 1983, una persona amb força pes específic als mitjans de comunicació vigatans em va mirar amb una mica d'angúnia als ulls per dir-me: "No entenc com, als 22 anys, et pot agradar aquesta música" (volia dir la que anomenem "clàssica"). Suposo que aquesta persona devia esperar que jo em tornés boja pel heavy metal. És veritat que, en aquells temps, havies de formar part de cercles molt específics perquè t'agradés "la clàssica", i això em fa pensar en com ha canviat la comarca d'ençà d'aleshores.
Voldria dir que penso que l'ambient propiciat pel Festival de Música de Cantonigròs hi va tenir molt a veure, però també, i en paral·lel, escoles de música com la de Manlleu i, sobretot, la de Vic. Osona, ara, és ple de nens i nenes, de nois i noies, que saben que un pentagrama et pot portar a tocar el cel.
Parlava de Jofre Bardolet, i ara us diré que, com en el cas de Mozart, és possible que continuï component obres meravelloses, fins d'aquí a uns quants anys. I és llavors, com li va passar a l'admirat creador de La flauta màgica, que se li despertarà el geni de debò i en sentirem a parlar per tot el món, perquè això, senyores i senyors, només acaba de començar.
Més enllà de Bardolet, tinguem molt en compte altres noms que ja han entrat en la maduresa musical, com Pau Codina (ben orientat als seus inicis per l'Eulàlia Subirà a l'escola de Manlleu), o com el fora de sèrie Arnau Tordera (ja sé que no es dedica a "la clàssica" però ho podria fer sense problemes, per això el cito). Jo mateixa tinc un cosí violoncel·lista, en Daniel Oliu, que viu a Vic i que toca com els àngels. I Jordi Domènech, ara compositor i director. I permeteu-me que citi en Quer, el noi de l'Esquirol de 14 anys que es ventila al piano les variacions Goldberg de Bach com si no hi hagués un demà. No el distragueu mentre ho fa (tampoc no podreu perquè us quedareu amb la boca oberta). Ep, i aquest no surt de cap escola. Ja ho farà, però de moment es tracta d'un do natural d'aquells que són extremadament difícils de trobar. A ell, a tots, i també als que no he esmentat per desconeixement... No tinc paraules. Bravo.
Escric des dels 12 anys i treballo a Catalunya Ràdio des del 1986, on em sento com a casa. També em sento a casa a Cantonigròs, d’on són les meves arrels maternes. He publicat unes quantes novel·les, entre les quals Presó de Neu (2003), El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014) i, l’última, Constel·lacions (2022). Els meus llibres han estat traduïts a diverses llengües.
Et pot interessar
- La colònia dels avariats Blanca Busquets
- I si Argüello anés al Cabró Rock? Jordi Serrat
- Trump i l'OTAN o quan la diplomàcia es torna xantatge Toni Poyato
- Què són els centres adscrits? La seva vinculació a la universitat Josep-Eladi Baños
- Els missatges dels ocells Blanca Busquets
- Els nous «altres catalans» en el centenari de Paco Candel Toni Poyato
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Osona?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.