Em sonava el nom de Jofre Bardolet però no sabia ben bé de què, m'haureu de perdonar la ignorància. Possiblement em passa això perquè fa molt de temps que visc més o menys allunyada del món de la música. Malgrat tot, l'orella no es perd, ni tampoc el gust musical, ni les ganes de capbussar-se en Bach, en Vivaldi, en Schubert, en Mozart. I parlant de Mozart, tot d'una descobreixo que aquest nom que em sonava de Vic, ha escrit una òpera, Ferides, amb clares evocacions mozartianes, i que comença a voltar pel país. Primera parada: Barcelona. No és poca cosa.

Quan li he vist l'aspecte en una fotografia, li he buscat la vida i he fet un bot de la cadira en descobrir que té 24 anys i que l'òpera la va escriure amb 21. És compositor i director, he llegit. I jo hi afegiria que possiblement porta a dins un geni precoç que encara ens ha de sorprendre molt. Mentrestant, he escoltat fragments penjats a internet de la seva òpera i m'he quedat de pedra.

Als inicis del Festival Internacional de Música de Cantonigròs, això és pels volts del 1983, una persona amb força pes específic als mitjans de comunicació vigatans em va mirar amb una mica d'angúnia als ulls per dir-me: "No entenc com, als 22 anys, et pot agradar aquesta música" (volia dir la que anomenem "clàssica"). Suposo que aquesta persona devia esperar que jo em tornés boja pel heavy metal. És veritat que, en aquells temps, havies de formar part de cercles molt específics perquè t'agradés "la clàssica", i això em fa pensar en com ha canviat la comarca d'ençà d'aleshores.

Voldria dir que penso que l'ambient propiciat pel Festival de Música de Cantonigròs hi va tenir molt a veure, però també, i en paral·lel, escoles de música com la de Manlleu i, sobretot, la de Vic. Osona, ara, és ple de nens i nenes, de nois i noies, que saben que un pentagrama et pot portar a tocar el cel.

Parlava de Jofre Bardolet, i ara us diré que, com en el cas de Mozart, és possible que continuï component obres meravelloses, fins d'aquí a uns quants anys. I és llavors, com li va passar a l'admirat creador de La flauta màgica, que se li despertarà el geni de debò i en sentirem a parlar per tot el món, perquè això, senyores i senyors, només acaba de començar.

Més enllà de Bardolet, tinguem molt en compte altres noms que ja han entrat en la maduresa musical, com Pau Codina (ben orientat als seus inicis per l'Eulàlia Subirà a l'escola de Manlleu), o com el fora de sèrie Arnau Tordera (ja sé que no es dedica a "la clàssica" però ho podria fer sense problemes, per això el cito). Jo mateixa tinc un cosí violoncel·lista, en Daniel Oliu, que viu a Vic i que toca com els àngels. I Jordi Domènech, ara compositor i director. I permeteu-me que citi en Quer, el noi de l'Esquirol de 14 anys que es ventila al piano les variacions Goldberg de Bach com si no hi hagués un demà. No el distragueu mentre ho fa (tampoc no podreu perquè us quedareu amb la boca oberta). Ep, i aquest no surt de cap escola. Ja ho farà, però de moment es tracta d'un do natural d'aquells que són extremadament difícils de trobar. A ell, a tots, i també als que no he esmentat per desconeixement... No tinc paraules. Bravo.