Amb l’atenció centrada en el debat sobiranista queda poca energia per mirar com any rere any de manera lenta i persistent es va desforestant aquest extraordinari i fràgil paisatge. L’hivern que acaba, animat per l' eufòria que genera la biomassa, ha estat dur per l’arbre, víctima silenciosa d’un exèrcit de xerracs a les ordres de la paranoia humana que no acaba d’entendre el veritable valor de la natura. Com a mostra més recent i horrorosa de tala abusiva podeu seguir la carretera que passa per Sant Julià de Cabrera direcció a la muntanya de Cabrera i visualitzar l’esperpèntica actuació feta a la fageda!

Seguint l’exemple de la plana de Vic, on l’arbre ha passat de ser actor protagonista a mer complement decoratiu del paisatge, les zones de conreu i sobretot de pastura per vaques avancen inexorablement lluny del desitjable equilibri que hi ha d’haver entre ramats correctament dimensionats que vetllin per la neteja i l’equilibri de les zones boscoses.

Espais idonis per mantenir petits ecosistemes d’arbres i arbusts com ara marges, voreres de camins i de rierols o divisions entre conreus son literalment arrasats amb el vist-i-plau d’una administració tant insensible com el propietari o ramader que li ha demanat, o no, el permís pertinent per acabar modificant un paisatge i un ecosistema bonic i ple de vida, fruit d’una llarga evolució i lent creixement propi del clima mediterrani.          

A tocar l’Esquirol és comú veure rapinyaires buscant aliment enfilats en la xarxa elèctrica per l’absència d’arbres. En mig de la penúria trobar grans i vells exemplars és tota una quimera.

També és greu i denunciable la gestió que ha dut a terme el servei de manteniment de carreteres en molts punts de la C-153 que va de Roda de Ter a Olot.

Des dalt el santuari de Cabrera, punt majestuós i referencial de l’altiplà de Collsacabra es visualitzen els estralls d’un desastrós model de gestió forestal on només els arbres i arbusts situats en pendents o indrets de difícil accés tenen alguna garantia de supervivència. La resta està dins el bombo de l’esbojarrada loteria anual. Tot plegat amb la permissivitat d’un DARP caducat i obsolet, el silenci còmplice dels ajuntaments de L’Esquirol i Rupit-Pruit o la inexistent actuació de control i vigilància per part d’agents rurals i guardes forestals. 
            
No sembla just engreixar la butxaca d’uns quants a costa d’un patrimoni forestal i paisatgístic que és de tots.

Podar i netejar, que és garantia permanent de biomassa, no és el mateix que talar desmesuradament, arrasar el sota bosc i obrir grans clarianes en el paisatge. Per la seva gran importància climàtica les zones humides i d’ombra no s’haurien de veure substituïdes pel sol, la sequedat o l’erosió.

Una administració seriosa i eficient, un inventari i control fotogràfic per mitjans aeris i sancions prou contundents pels infractors semblen mesures necessàries per mantenir un paisatge amb cara i ulls.

Si al final Catalunya esdevé país, ho serà patint una severa calvície forestal i en això no serà just culpar també a Madrid.