L'atzar em va portar, l'altre dia, a sentir un docte tertulià osonenc autodenominat socialista afirmant que els independentistes ens trobàvem còmodes patint la repressió, perquè la repressió ens permetia justificar la nostra actitud (actitud presumptament recalcitrant i repatània, tot i que ell no va fer servir aquests adjectius). És difícil recargolar més un argument, i és impossible fer-ho sense que se't vegi el llautó.

Doncs no: patir repressió no és còmode. No hi ha cap comoditat en passar nits gèlides en un calabós a Soto del Real, sense calefacció i amb flassades massa primes, expiant la culpa d’haver estat en primera línia d’una manifestació de protesta per una condemna que tots els juristes europeus consideren injusta.

No hi ha cap comoditat en la inquietud d'una espera, quan hom sap que els fills són a l'aeroport, a la plaça Urquinanona o a la Jonquera, i que la possibilitat que acabin a comissaria o que tornin a casa només depèn de l’atzar o de l’agilitat a l’hora d’esquivar càrregues policials.

No hi ha cap comoditat en participar ara i adés en manifestacions, marxes i protestes; sobretot ara que sabem que, per més que siguin cíviques i passives, als organitzadors els poden caure anys de presó; i que si s’escalfen els ànims, tots podem rebre impactes de pilotes de goma o ser acusats de terroristes.

No, patir repressió no fa cap gràcia ni és gens còmode. Pregunteu-ho als il·lustres consellers Rull, Turull o Romeva, admirables homes de pau, i de gran capacitat intel·lectual, que porten més de dos anys tancats lluny de les seves famílies. Pregunteu-ho a la presidenta Forcadell o a la consellera Bassa, en la solitud de les seves cel·les, una per ser fidel al Parlament i l’altra acusada d’uns càrrecs que ni tan sols eren competència del seu departament. Pregunteu-ho al conseller responsable del cos que va respondre heroicament als atemptats de l’agost del 2017: no crec que us digui que el calabós de Lledoners sigui més còmode que el despatx de regidor a l’Ajuntament de Barcelona, en Joaquim Forn. No veig quina gràcia té que el president del Govern espanyol demani el vot d’investidura a un partit que té el seu principal líder complint condemna de tretze anys per sedició. Que vagi a Lledoners a demanar el vot a en Junqueras, si el vol. Pel que fa a les comoditats de viure a l’exili, ja les regalo jo a tots els tertulians que els facin gràcia. 

Suposo que l’esmentat tertulià parlava de la comoditat de l'independentisme en contraposició a la incomoditat de l’unionisme, ara que totes les instàncies internacionals, des dels grups d’experts de Nacions Unides fins a Amnistia Internacional els fan caure la cara de vergonya quan denuncien la flagrant vulneració dels drets humans de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. 

Cap problema de convivència: no ens barallarem mai per ser partidaris d’una república catalana o d’una monarquia espanyola; justament, el que volem fer és resoldre la disjuntiva de l’única manera que és raonable i civilitzada, és a dir, comptant quants prefereixen una opció i quants l’altra. La diferència és que els independentistes, per més clara que sigui la nostra opció, no la volem imposar a ningú si no comprovem abans que sigui majoritària, i en tot cas, sempre assegurant-nos que els drets i les sensibilitats de les minories seran respectats. En canvi, els que ja se senten còmodes amb la monarquia espanyola pretenen no només imposar-nos la identitat nacional seva, sinó posar tots els aparells de l’Estat (legalment o no), tots els seus poders (degudament separats o més aviat no) i tots els cossos d’ordre (o desordre) públic al servei de la seva idea de pàtria. A favor seu tenen una cosa; que la Constitució del 78, escrita sota la pressió dels militars i amb rumor de sabres a les casernes, va definir Espanya com a pàtria comuna i indivisible dels espanyols, llegat inequívoc del general Franco. 

Però el que el general Franco no va aconseguir, ni aconseguiran tots els seus sequaços, sigui com vulgui que s’autoanomenin, és que alguns milions de catalans ens sentim espanyols. Entre moltes altres raons, perquè l’Estat espanyol practica la repressió i l’amenaça als dissidents polítics; i mira, amb aquesta repressió no ens hi sentim còmodes. Repressió i diàleg són clarament incompatibles.