Els de la meva generació recordem que la Constitució espanyola va arribar després d’un part difícil. Entre els set ponents no podia haver-hi punts de vista més diferents –en la qüestió social, en el model econòmic, en l’encaix territorial– però, de grat o per força, es van acabar posant d’acord. Concretament, el consens es va aconseguir de bon grat en més de cent cinquanta articles, però més aviat per força com a mínim en dos articles del títol preliminar, més el que parla de la monarquia.

D’una banda, Espanya és una monarquia perquè així ho va decidir el general Franco en designar Juan Carlos de Borbón el seu successor. I després tenim els articles segon i vuitè de la Constitució: dos articles que van ser imposats per la cúpula militar, sota amenaça de cop d’estat, tal com va explicar Jordi Solé Tura en el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Editorial Alianza, 1985). Val la pena recordar-ho: Solé Tura (1930-2009) fou un comunista exiliat a  París i a Bucarest durant la dictadura de Franco. En arribar la democràcia va ser un dels set redactors de la Constitució. Entre 1991 i 1993 fou ministre de cultura del Govern espanyol. L’hivern de 1988 vaig tenir la sort de coincidir amb ell esquiant als boscos d’Arànser i Lles, li agradava molt fer esquí de fons i vaig tenir el privilegi de sentir dels seus llavis els detalls dels fets que ja havia apuntat al seu llibre.

El primer esborrany de l’article 2 deia que “la Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya, la solidaritat entre els seus pobles i reconeix l’autonomia de les seves regions i nacionalitats”. Quan els militars ho van llegir es van esborronar. Trobaven que el reconeixement de la unitat era insuficient, i el terme “nacionalitats” els exasperava: el veien com una amenaça a la integritat territorial. Unes setmanes més tard, en una sessió de treball en què la ponència constitucional era presidida per Jordi Solé Tura, va arribar un sobre procedent de la Presidència del Govern d’Espanya, dirigit al senyor Miguel Herrero de Miñón, que era el representant de la UCD a la ponència. 

El contingut del sobre era ras i curt: es corregia la redacció de l’article 2 “a proposta de les fonts consultades”, és a dir, la comandància de l’Alt Estat Major de l’Exèrcit. El redactat final quedava així: “Espanya és la pàtria comú i indivisible de tots els espanyols”. No hi havia més remei que passar per l’adreçador –va reconèixer el mateix Jordi Solé Tura. A bon entenedor, pocs mots. Era allò o un aixecament armat. Per reblar el clau, l’article 8 diu que la missió de les Forces Armades és defensar la integritat territorial i l’ordenament constitucional. No vols brou? Dues tasses.

En Dret hi ha un principi bàsic: tot contracte signat entre les parts ha d'estar lliure d’amenaces i coaccions. Altrament, el contracte està viciat d’origen, és nul de ple dret i queda sense efectes jurídics. En termes de principis jurídics, la Constitució del 1978, que no reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació, és frau de llei i hauria d’estar invalidada. 

La Constitució és un contracte social. Els espanyols que el 1978 eren majors d’edat i van refrendar amb el seu vot la Constitució, desconeixien que la Carta Magna estava viciada d’origen; intuïen que votar-hi en contra allargaria el franquisme. Dissortadament, votar-hi a favor tampoc no va servir per enviar-lo aigües avall.

La major part dels 168 articles de la Constitució són jurídicament impecables, no endebades els set ponents que la van redactar eren juristes eminents. Però la intervenció del vuitè ponent, amb uniforme militar, per deixar ben lligada la integritat territorial i salvaguardar la Corona va malmetre la convivència harmònica entre els pobles d’Espanya. Ara, l’única manera de redreçar la situació seria fer foc nou, posar la monarquia sota l’escrutini d’un referèndum i votar les diverses possibilitats d’encaix territorial de les nacions històriques dins o fora d’Espanya. 

La realitat ha demostrat que, ara mateix, això és impossible; per defensar-ho, massa bones persones porten tres anys a la presó, a l’exili o estan pendents de judici. I és que el vuitè ponent segueix allà, omnipresent, aplaudit per la majoria d’espanyols de dretes... i de molts que es diuen d’esquerres.