Mai abans havia anat a una gran manifestació a Vic. Amb 35 anys acabats de fer, la del 14 d’octubre al vespre va ser la primera. Punt de trobada: la plaça 1 d’Octubre. Recorregut: carrer de l’Historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals, carrer del Dr. Junyent, rambla de l’Hospital i plaça Major. Evidentment, la marxa va ser com qualsevol altra, amb l’única diferència que una desena de tractors (com ha de ser en una comarca de pagesos!) marcaven el ritme. 

Un passeig tranquil, molt reivindicatiu, on el que més em va impressionar va ser la gentada que va sortir al carrer. Mai abans (el 3-O del 2017 no era a Vic) havia vist la plaça plena com aquell dia i veure-la des del balcó de l’Ajuntament posava la pell de gallina. Ni en les millors èpoques de Música Vivan es formava aquell formiguer de 10.000 persones. 

I no és l’únic que em va impressionar, perquè el 14-O va marcar un abans i un després en moltes coses. Un altre exemple, i per mi molt significatiu: mai abans havia vist el jovent tan mobilitzat com aquell dia. Des de primera hora, tan bon punt va sortir la sentència, els estudiants (principalment, els universitaris) van ser els primers a reaccionar buidant les aules i, ara, amb ells, el moviment segueix. No en va ja s’han batejat com la generació del 14 d’octubre.

Per fi, els estudiants han agafat la paella pel mànec i s’han sentit interpel·lats per la sentència del Procés. Tot i això, ha de quedar clar que aquesta és només la gota que ha fet vessar el got. Tots aquests estudiants que es manifesten, que acampen, que tallen carreteres… ho fan sense l’estelada penjada al coll. Hi ha independentistes i no-independentistes. Simplement, estan tips de com funciona el sistema i, ara, han esclatat i han dit prou. 

Un alumne de Batxillerat acampat a la plaça Universitat de Barcelona ho descrivia molt bé dimecres al diari Ara: “Hem crescut veient el món en crisi i ens farem adults en la precarietat. A l’escola ens ensenyen valors com la solidaritat, i després els governs deixen morir gent al Mediterrani. La sentència només ha servit per dir que, si no ens movem, aquest sistema se’ns menja”. I dues companyes ho resumien així: “Això podria ser el nostre 15-M”. Estan indignats i la sentència ha estat només el punt d’inflexió. 

Tot plegat m’ha fet recordar que, durant el primer curs de Periodisme a l’Autònoma, l’any 2003, vam fer un mes sencer de vaga per la guerra de l’Iraq i el suport que hi va donar José María Aznar. Ara, amb decisions que els afecten encara de més a prop, els estudiants tenen la clau perquè la mobilització sigui continuada i, lluny d’estelades, puguin desemmascarar un sistema i un Estat que trontolla per moltes bandes. No és fàcil, però almenys ho hauran intentat i, qui sap, potser se’n sortiran.