Darrerament, molt benvolgut lector, ha ressonat a les meves orelles i ha colpejat la meva miopia l’enunciació del bon estat de salut de la música en català. Sincerament, he de dir amb tota rotunditat que ni m’hi llenço, ni ho llenço. De fet, no puc acatar ni una cosa ni l’altra, ja que em sento un total impotent davant la voluntat fallida de comprendre l’estranya i misteriosa possibilitat que una música pugui tenir una bona o mala, (com he sabut que una tal Laura Crespo defensava fa alguns anys) bona o mala, deia, salut.  Al respecte de la senyoreta Crespo també he llegit que va sortir-ne escaldada, de la seva temptativa, i que fins i tot l’Empar va arribar a escriure’n un article referint-s’hi. Això sí! Tots dos en castellà, perquè d'hipocresia, tots, i jo dels qui més, en bevem sempre una dolça tasseta abans d’anar a dormir.

Retornant a la temàtica críptica de la salut, m’inclinaré sobre el supòsit de considerar que s’utilitza el terme amb la pretensió d’expressar el fet que, de música en català, n’hi ha una quantitat ben considerable. No ho faig en va, aquesta deducció és fruit d’una derivació lògica raonada amb eficiència.

És ben sabut que la salut comporta alegria per part d’aquell qui la té, i també és cert, doncs, que l’alegria, per als catalans, neix del gaudi que suposa el posseir una bona mata de pèl, i és clar que per una bona mata s’entén aquella que és considerablement quantiosa. Així, si és cert que una densa mata de pèl comporta directament una gran alegria a aquell qui la llueix, és clar també que una gran quantitat de música en català ha d’aportar-li a ella mateixa, un bon estat de salut. Si s’ha entès fantàstic, i si no, m’importa bastant poc.

Així que hem fet un gran pas. Tenim una música cantada en la nostra llengua amb bona salut, això és: amb desbordant abundància. I no s’ha de considerar a la lleugera ja que és una efemèride, en els temps que corren, que una disciplina artística pugui tenir tants i tants practicants. Ara bé, havent caminat un xic més endavant s’haurà de començar, benvolgut lector, a destriar l’or de la palla.

Un dels murs que hem d’enderrocar més aviat és un que fa un bon gruix i té un tracte anguniós: el que ens impedeix, encara avui, considerar amb absoluta normalitat el fet que la música que es crea a Catalunya estigui cantada en català. Llastimosament en la contemporaneïtat això no és així de cap manera. Nosaltres, que fem gala de ser la gent normal, resulta que escoltem la nostra música amb una anormalitat tan extrema que se li gira en contra fins l’extrem de menystenir-la.

Que d'on brolla aquesta anormalitat? De la simple i deficient adequació de l’exigència lingüística. Això, amic meu, és en tots els sentits un rotund desprestigi per a la música, perquè la seva vàlua es veu totalment supeditada al compliment lingüístic, i també i encara més, és un desprestigi majúscul per aquesta mateixa llengua, ja que és utilitzada en un àmbit artístic on la premissa principal que se li exigeix és el simple fet de ser-hi.

Si comencem a comprendre que el màxim respecte cap a una llengua s’edifica a través de la normalitat del seu ús –amb ordinarietat, doncs, i no com a excepció exòtica -, si comprenem això, benvolgut lector, podrem començar a despendre’ns de vulgaritats tals com “música en català”, que no fan altra cosa que vestir-nos, com sempre, de perdedors mediocres, i començar a parlar de “música”, assolint noves fites artístiques amb i a partir d’ella. No es un graó senzill de superar, és ben cert, però si no hi pugem a sobre, la “música en català” es podrirà tancada en l’hermetisme comunitari, doncs l’interès cap a ella quedarà relegat a un públic mínim que no la gaudeix pel seu valor artístic sinó pel seu exotisme lingüístic. I això és greu.

Per aquí ha de transcórrer, doncs, el camí de la fonamentació de la nova música, i no ho cito en referència a Adorno, és clar (tot i que li recomano la Teoria Estètica especialment), sinó a la nostra nova música.  La pretensió no s’emmarca en la simplicitat i la lleugeresa -només faltaria!- però hem de començar a edificar un nou tarannà d’exigència creativa –nosaltres, els músics- i evidentment, un nou tarannà d’exigència crítica –nosaltres, els oients- .

No és per tant una responsabilitat que recaigui en un d’aquests dos “bàndols”, en absolut. Aquest binomi s’ha de dissoldre en una comunitat musical més àmplia i poderosa que es retroalimenti màximament, pel bé del nostre art musical i pel bé de la llengua des de on s’expressa.