“Bon Nadal, Carme, a Mas d’Enric. Bon Nadal, Dolors, a Puig de les Basses. Bon Nadal, Joaquim, a Lledoners. Bon Nadal, Jordi Cuixart. Bon Nadal, Jordi Sànchez. Bon Nadal, Jordi Turull. Bon Nadal, Josep. Bon Nadal, Oriol. I bon Nadal, Raül”. Així començava l’Albert Om al programa especial de ràdio Nadal a la presó. Una enumeració que remou consciències, o almenys hauria de remoure’n. I de la mateixa manera es podria repetir per Cap d’Any, Reis, aniversaris… i totes les dates assenyalades del calendari. Allà dins, entre aquelles quatre parets, tots els dies són iguals. Tant és que sigui Nadal com un dimarts qualsevol.

Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn han passat un segon Nadal a la presó. Els altres cinc presos polítics, el primer, i ja en són massa. No és una constatació, és un fet. La paraula "llibertat" no ha deixat de ressonar entre xin-xin i xin-xin d’aquestes festes. Un brindis de justícia, tal com reclamen el 80% dels catalans. Segons les enquestes, la majoria estan en contra una presó preventiva que cau pel seu propi pes davant de casos tan escandalosos com el de La Manada. Uns, el Nadal a casa. Els altres, entre reixes. Qui és qui? Al revés del que hauria de ser en un món “normal”.

Enmig d’aquest escenari injust han sortit iniciatives que no s’obliden dels presos i, per extensió, dels polítics i activistes que tampoc han pogut cagar el tió en certa normalitat. Massa lluny. El dia 25, centenars de persones van deixar la taula a mig desparar, van aparcar els torrons i el típic bingo de sobretaula, i van omplir Lledoners per desitjar un bon Nadal als presos. Un "bona nit" multitudinari com fa cada dia l’incansable Joan Bona Nit.

Aquell mateix dia, un programa de ràdio fet per professionals a títol individual va recollir el testimoni d’una vintena de familiars i amics dels presos, d’una setantena de personalitats de diferents àmbits i de desenes de persones anònimes. Tots, amb l’objectiu de donar-los escalf en un dia tan complicat. Més de 40 ràdios locals van emetre el programa i els nou presos el van poder escoltar a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric. Si no ho heu fet, de veritat, recupereu-lo.

Són només dos exemples d’iniciatives voluntàries, sense el lideratge de cap entitat ni partit, amb l’única intenció de no normalitzar aquesta situació. Malgrat el pas dels mesos, i lluny de la brega política, hi ha milers i milers de persones anònimes que continuen mobilitzades. Probablement seran accions simbòliques, però imprescindibles perquè no es caigui en l’oblit. Aquest 2019, el judici del procés marcarà l’any polític, judicial i social. La seva gent haurà de tornar a marcar el ritme del carrer. Els polítics i les entitats poden guiar, però sense la gent la força no hi serà. I com bé recorda sempre Jordi Sànchez, llum als ulls i força al braç. Aquests mesos que vindran serà imprescindible.