El 13 de desembre del 2009 Osona va decidir, via referèndum, que volia la independència de Catalunya. No va ser la primera d’organitzar la consulta perquè aquest és un mèrit que podrà atribuir-se sempre Arenys de Munt, sigui quin sigui el futur del país. Però sí que és cert que Osona Decideix va actuar amb aquesta qüestió de manera gairebé professional tot i estar composta de voluntaris en la seva pràctica totalitat. Vaig tenir la sort de poder-hi participar activament i, per tant, sé de què parlo.

Ara, un any després, surt el llibre Osona Decideix, imatges i dades d'una jornada històrica, que també incorpora un DVD. No us el puc descriure perquè encara no l'he vist acabat, però sí que sé què hi ha a dintre d'aquest pack que es mereix, almenys a casa meva, un lloc privilegiat en el prestatge de les coses de valor: A dintre del llibre i del DVD hi podreu trobar per sobre de tot, màgia; la màgia del 13-D.

La màgia, però, no es va fer sola; no va aparèixer cap fada disposada a fer efectius tots els nostres desigs amb un toc de vareta màgica; la màgia ens la vam fer nosaltres -perdoneu que m'hi vagi incloent, no puc evitar sentir-me'n orgullosa-, la va fer el poble, la va fer la gent, la van fer els catalans d'Osona. La màgia va ser el plat exquisit resultant de barrejar una base de molta feina amb molta professionalitat -estàvem molt ben dirigits, gràcies, Alfons-, i salpebrada amb una il·lusió sense la qual el plat no hauria tingut cap gust atractiu. És cert que hi va haver friccions, però això és inevitable quan s’organitzen coses, i ara, al cap d'un any, crec que se’ls ha de donar un valor mínim. L’important no és això, sinó el fet de saber que ho podíem fer i ho vam fer; que vam demostrar a Catalunya i al món que la feina ben feta no té fronteres (ni té rival) i que tots plegats podem anar molt lluny si ens ho proposem. Però aquest, el del futur, és un altre capítol, i ja arribarà el moment de parlar-ne.

De moment, però, permeteu-me que doni una ullada enrere, que recordi amb inevitable emoció aquelles cares somrients, preocupades, atabalades... les cares de les reunions dels dilluns a la Central de Vic; i el passar comptes poble per poble, i els problemes locals de cadascú, i les presses i els daltabaixos que semblava que no es poguessin solucionar i que finalment, ningú sabia com, acabaven resolent-se... i els nervis, i el 13-D... i la victòria, aquella benaurada victòria -de participació- que ens va fer tocar el cel. I la neu, que es va esperar a caure a aquell diumenge per reblar el clau de tota aquella aventura que ningú podia imaginar amb un final tan feliç. Allò va ser la màgia, la que ens vam fer nosaltres. Sense fades i sense varetes, només amb Osona Decideix.

Amb tot el cor, gràcies per haver-me permès formar-ne part.