El Museu del Ter acaba de publicar un nou llibre: L'art de la paciència. La pesca fluvial a la conca mitjana del riu Ter, de les historiadores Irene Llop i Núria Sadurní. Una obra original i complerta. Magnífica.

La paciència és la mare de la ciència. I la pesca és una manera d'endinsar-se a la natura i, també, d'acostar-se a la ciència. D'altra banda, pocs naturalistes i científics coneixen tan bé els peixos -el seu comportament, la seva alimentació, les seves migracions, el cicle de la seva vida- com la majoria dels pescadors. Excepte els ictiòlegs. I gairebé tots els ictiòlegs que conec, abans de ser-ho o tot i essent-ho, han estat o són, encara, pescadors.

Pescadors i ictiòlegs tenim la mateixa dèria o malaltia: l'"ictiomania". El suís Maurice Kottelat i l'alemany Jörg Arthur Freyhof, al seu Manual dels peixos d'aigua dolça d'Europa (2007), van escriure que "l'ictiomania mostra, com el símptoma més evident, una incapacitat total de creuar un pont sense fer un cop d'ull a l'aigua...". Exceptuant si un brot d'aquesta afecció succeeix mentre conduïm, el diagnòstic de l'ictiomania, en general, no sol ser greu.

Res no és permanent, excepte el canvi. La pesca, diuen, arran dels horaris laborals de la industrialització, va passar, progressivament, de ser un component de la subsistència alimentària -i el comerç- a esdevenir un entreteniment. I s'ha anat adaptant a problemes diversos: l'escalfament global -que ha fet que les truites cada vegada siguin més escasses arreu i siguin molt més riu amunt que un segle enrere-, la sobreexplotació de l'aigua (per contaminació i per excés de preses i rescloses i altres captacions) -que n'han foragitat les espècies més sensibles-, la sobrepesca -que n'ha extingides- i la portada d'espècies invasores -per desconeixement o inconsciència-, entre d'altres.

Tot i aquests inconvenients, la pesca té molts avantatges: a darrere de cada pescador hi ha un amant de la natura, un ecologista. Si la modalitat de pesca és activa -com passa amb la pesca amb mosca-, hi ha un esportista. Sempre, persones amb sensibilitat ambiental. Un exemple: a finals del segle XX, la pesca sense mort semblava una utopia; avui dia ja és la modalitat més generalitzada a tot el país.

El músic Manolo García, un gran amant de la natura, al seu disc Arena en los bolsillos (1998), deia: "Mira, hoy pondremos unos anzuelos, a ver si pica la felicidad". Amb aquest llibre, el canastrell -el sarró dels pescadors- és ben ple de felicitat: moltes gràcies, Irene Llop i Núria Sadurní, per escriure'l, i Carles García, per editar-lo!