S’havia posat de moda murmurar contra la gent de casa bona, un col·lectiu virtuós i servicial que es desvivia pel bé comú i que només rebia garrotades immerescudes en forma de censures. Els manaies de la ciutat i els anomenats poders fàctics (tant si lluitaven des de la primera línia de la trinxera, com si ho feien des de la rereguarda) eren gent d’ordre, honesta, assenyada, docta, justa, disciplinada i virtuosa.
Front al caos, la confusió i les insídies llençades per ingrats vigatans (i també per malvats forasters des de les talaies de la premsa cavernària), els benefactors de la comunitat s’esforçaven heroicament a promoure la cultura ben entesa, fomentar la resignació redemptora i propiciar la pau social, el benestar comunitari i l’harmonia general. Però què rebien a canvi de tanta dedicació, abnegació i voluntat de servei? Retrets i vituperis.
Entre els principals instigadors de la zitzània destacava la gent de mal viure: antisitema, comunistes, joves radicals, insurrectes, bohemis, progres, sediciosos, estrafolaris, ociosos, membres d’entitats conspiradores, lliurepensadors, desertors de tota mena, disidents de l’oficialitat, rodamons, revolucionaris ingenus, pròfugs, excèntrics, sindicalistes equivocats, mofetes, indòmits, cinèfils, sobiranistes enganyats, estrangers (amb papers i sense), bromistes, eixelabrats, amants del jazz, àcrates, extravagants, llunàtics, descreguts, amotinats, desobedients, faceciosos estrambòtics, gent de la faràndula, insubmisos, artistes avantguardistes, individus fets a la seva, renegats, desnonats, escèptics, defensors de causes perdudes, protestataris i rebels en general.
Però totes les coses en aquesta vida cauen pel propiu pes. Davant l’evidència que la seva brega era estèril, els desventurats discrepants es van reunir en assemblea i van admetre que havien perdut el combat. I com que no tenien esperances ni futur, l’únic remei que els va quedar va ser presentar-se en pes a la Casa de la Ciutat, entregar-se voluntàriament i signar l’acta de rendició. I així va ser. La llarguíssima cua de rendits gairebé arribava a omplir la plaça Major.
Tanmateix, els criticats manaies vencedors van saber ser generosos, van administrar la penitència amb justícia i van obrir de bat a bat les portes del perdó al penediment i a la voluntat de rehabilitació. D’aleshores ençà, els governants van poder fer la seva feina amb comoditat i durant molt de temps no es va sentir piular cap baladrer.
Front al caos, la confusió i les insídies llençades per ingrats vigatans (i també per malvats forasters des de les talaies de la premsa cavernària), els benefactors de la comunitat s’esforçaven heroicament a promoure la cultura ben entesa, fomentar la resignació redemptora i propiciar la pau social, el benestar comunitari i l’harmonia general. Però què rebien a canvi de tanta dedicació, abnegació i voluntat de servei? Retrets i vituperis.
Entre els principals instigadors de la zitzània destacava la gent de mal viure: antisitema, comunistes, joves radicals, insurrectes, bohemis, progres, sediciosos, estrafolaris, ociosos, membres d’entitats conspiradores, lliurepensadors, desertors de tota mena, disidents de l’oficialitat, rodamons, revolucionaris ingenus, pròfugs, excèntrics, sindicalistes equivocats, mofetes, indòmits, cinèfils, sobiranistes enganyats, estrangers (amb papers i sense), bromistes, eixelabrats, amants del jazz, àcrates, extravagants, llunàtics, descreguts, amotinats, desobedients, faceciosos estrambòtics, gent de la faràndula, insubmisos, artistes avantguardistes, individus fets a la seva, renegats, desnonats, escèptics, defensors de causes perdudes, protestataris i rebels en general.
Però totes les coses en aquesta vida cauen pel propiu pes. Davant l’evidència que la seva brega era estèril, els desventurats discrepants es van reunir en assemblea i van admetre que havien perdut el combat. I com que no tenien esperances ni futur, l’únic remei que els va quedar va ser presentar-se en pes a la Casa de la Ciutat, entregar-se voluntàriament i signar l’acta de rendició. I així va ser. La llarguíssima cua de rendits gairebé arribava a omplir la plaça Major.
Tanmateix, els criticats manaies vencedors van saber ser generosos, van administrar la penitència amb justícia i van obrir de bat a bat les portes del perdó al penediment i a la voluntat de rehabilitació. D’aleshores ençà, els governants van poder fer la seva feina amb comoditat i durant molt de temps no es va sentir piular cap baladrer.