Estava ansiós per escoltar la música del “ball nacional de Catalunya” des d’un punt de vista analític perquè la meva voluntat era la de poder descobrir els entramats sonors i rítmics dels que es serveix aquest gènere i la seva formació per fer avançar el ball. No era una mera curiositat, en absolut, el fet és que d’aquesta escolta volia destil•lar-ne un coneixement prou ferm per tal d’iniciar-me en la composició d’un estil que desconec força però amb una agrupació instrumental que sempre m’ha fascinat per la seva peculiaritat tímbrica, la cobla, és clar.

Quan encara estava enriolat llegint el programa del “69è Aplec de la Rosa a Lurdes i el Castell” de Tona - hi estava perquè hi constava literalment que el dissabte “A entrada de fosc, al puig del Castell s’hi farien GRANS FOGUERES per anunciar l'Aplec a tota la plana”, i és que a vegades un ha de ser conscient del que diu perquè és una obvietat que  l’Aplec de Tona prou feina té en suscitar d’interès d’algun tonenc perdut- llegint el programa, deia, vaig veure que la Cobla Canigó oferiria un recital de sardanes a la plaça major del poble. Tot era fantàstic, la meva oportunitat era immillorable.

Així que dissabte a mitja tarda vaig encaminar-me cap a la faraònica plaça del meu poble amb tota la il•lusió bolcada  cap a la cobla torellonenca. L’arribada va ser estranya ja que en trepitjar el sòl blanc de la plaça vaig trobar-me el quadrat tan buit com és habitual, però vaig pensar que era coherent tenint en compte que les fogueres per anunciar l’aplec a tota la plana sencera i comarques veïnes no eren fins al vespre i que seria llavors quan els mars de multitud arribarien al poble. Però tot i la meva voluntat per treure’n conclusions lògiques i que s’adeqüessin al bon pensar de tota existència, ben aviat es revelaria davant meu una de les decepcions més mordents que he patit fins el dia d’avui.

“Les coses es poden fer de dues maneres: bé o com tothom”. Ho he recordat des del dia que ho vaig escoltar per primer cop i els puc assegurar que si la Veritat existeix remotament és possible que ragui en aquesta subtil afirmació.

Haig de ser honest i sincer i fer un breu esment a la jove flabiolaire i al primer tenora tot apartar-los en part de la violència que van patir els meus timpans aquella fatídica tarda. La seva qualitat individual no es pot menystenir de cap manera però, “Oh, Klopstock!”, la música és una disciplina artística en que l’harmonia no només és totalment exigible al so, sinó també a tots i cadascun dels intèrprets! Els fiscorns no poden anar a remolc del contrabaix tot fent coixejar la pulsació,  i si aquesta exigència no es compleix, el que no es pot fer de cap manera és prescindir del trombó que dóna una certa estabilitat en el grup de metalls de tessitura greu.

I el contrabaix? El contrabaix s’ha de mostrar inamovible, sobretot en la música que està destinada al ball!  Que el fiscorn i el tible són instruments de difícil execució? Tothom ho sap, però precisament per això els seus intèrprets tenen la obligació de fer un treball exhaustiu en aquest sentit, no es poden excusar els errors individuals sota aquesta premissa mediocre. La música ha de sonar sempre i el músic en té tota la responsabilitat.

No em vull allargar en l’anàlisi tècnic de la interpretació deficient que va oferir l’esmentada cobla però celebrant aquest any el seu 78è aniversari, a la plaça major de Tona només s’hi va passejar una cobla que amb el seu so només transmetia l’agonia de la vessant més crua de la vellesa: descoordinació, desorientació i desvarieig.

A aquest extrem tan ombrívol s’hi arriba únicament pel deix, i amb això vull manifestar que no tinc cap dubte (i que hi tinc esperança) que el retrobament d’aquesta agrupació musical amb el rigor, l’autoexigència i el respecte cap a la seva música, pot canviar absolutament el rumb –ara del tot equívoc- dels concerts que ofereixen tot dignificant-se ells i dignificant la música que interpreten.

O renaixement o eutanàsia.