Ara que ja hem passat el Saló de l'Ensenyament, on la UVic-UCC ha estat present amb diversos estands especialitzats, i també la Jornada de Portes Obertes, en què la nostra institució es va obrir de dalt a baix a la ciutadania per tal que els estudiants interessats i les seves famílies poguessin conèixer a fons les nostres propostes formatives i les nostres instal·lacions, és el moment de fer una petita reflexió sobre l'aportació de la universitat a les vides d'aquests nois i noies i al conjunt de la societat.

Com que vivim uns temps de canvis trepidants en tots els aspectes de la realitat i la veritat, en què tot és posat en qüestió, també la veritat i la funció de la universitat. Que si "tot va tan de pressa que quan els estudiants acaben la carrera els estudis ja són obsolets"; que si "les noves tecnologies ja t'ho donen tot només tenint un ordinador a l'abast"; que si "les empreses ja formen els seus treballadors d'una manera molt més específica...", etcètera.

Certament, la universitat ja no és la garantia de feina, certament la universitat s'ha d'actualitzar i assumir rols nous més ajustats a la realitat que vivim, certament..., però la universitat és encara, i ho continuarà sent, un pas importantíssim a la vida de les persones. En paral·lel als coneixements específics que s'emporten la fama del que significa "fer una carrera", la universitat ofereix als joves coses tant o més importants, com ara un "mètode de treball sistemàtic", un "sistema eficaç de relació de coneixements", una "estructura mental ben ordenada", la capacitat de "treballar en equip i resoldre conjuntament reptes" o una base formativa generalista sobre els quals es pot edificar indefinidament.

Perquè a la universitat no hi venen només a treure's un títol de grau que els faciliti l'accés al món laboral i social en general, com de vegades imaginem de manera simplista, sinó que hi venen a buscar (o se n'emporten sense ser-ne gaire conscients) els fonaments essencials sobre els quals es podran alçar complicadíssimes estructures de coneixements, experiències, vivències, valors, sensibilitats, gestió d'emocions i del propi caràcter, amistats de per vida, etcètera. En definitiva, "una personalitat", la personalitat sobre la qual estructuraran la seva vida particular. A partir d'aquí, si aquesta base es construeix amb solidesa, l'estudiant pot ampliar i alçar indefinidament la seva xarxa de formació, actualitzar-la amb facilitat i veure's amb cor d'adaptar-se a qualsevol situació que se li presenti en el marc del seu àmbit d'interessos, coneixements, aspiracions i voluntats.

Estic convençut que aquesta és la virtut històrica de la formació universitària, i estic convençut també que, per complexos que siguin els temps que ens toqui viure, ho continuarà sent per molts anys. Aquí no hi ha tecnologies ni canvis de paradigma que puguin fer obsoleta la universitat, perquè els valors universitaris són els valors de les persones i del coneixement, i viceversa.