La Universitat de Vic i l’Agrupació de Sords de Vic i Comarca han renovat recentment un conveni que reforça la col·laboració existent entre la institució acadèmica i una entitat molt activa a la ciutat. Tot i que de convenis així se’n firmen molts, hi ha algunes qüestions singulars i específiques, relacionades amb els protagonistes d’aquesta notícia modesta, que trobo interessants de divulgar.

Té el seu mèrit que, a fora de Barcelona i en un moment com l’actual en què ja no és imprescindible el contacte humà per comunicar-se, cada tardor les persones sordes omplin un cinema de Vic per compartir els seus projectes creatius a la pantalla gran. I més, si tenim present que estem parlant d’un col·lectiu minoritari. L’èxit de la convocatòria és exclusiu dels organitzadors del  Vic-Movies, el festival de curtmetratges en llengua de signes que converteix la capital d’Osona en un referent de la cultura audiovisual de la comunitat sorda de Catalunya. Aquest any, el certamen estarà dedicat al cinema de terror. Serà el 10 de novembre. Competiran en el concurs peces en llengua de signes catalana, llengua de signes espanyola o mudes, accessibles amb subtítols.  
     
L’empenta del president David Puigsasllosas, del seu equip i de la intèrpret Judit Farrerons, entre d’altres, fan possible que petits miracles així siguin una realitat vigatana. Crec que si una associació demostra dinamisme i capacitat organitzativa a prop de casa, encara està més justificat d’establir-hi acords per explorar altres projectes. Si bé els grans reptes, cada cop més, són a escala internacional, a nivell local es poden teixir complicitats de manera més propera i directa.

Fa alguns cursos vaig ser alumne de llengua de signes catalana (LSC) a les aules de la UVic i em vaig adonar que l’associacionisme de base valora el suport universitari. No és el mateix rebre classes de LSC en un centre cívic, o en un local privat, que fer-ho a la universitat perquè cedeix els seus espais; encara que els professors, el programa i la qualitat docent siguin els mateixos. L’àuria d’una institució secular, encara avui estimada per molta gent, aporta prestigi i és un aixopluc que fa pujar la bona reputació. 

D’altra banda, recordo amb afecte que, l’any 2013, la nostra universitat va obrir les portes a les persones sordes de Vic i de Barcelona per rodar el vídeo Amb les mans, documental que va ser dirigit conjuntament amb l’associació SordPress. De ben segur que seguirem fent coses plegats. Aquests dies, per exemple,  la UVic i AsVic ―amb l’impuls positiu del Centre d’Estudis Sanitaris i Socials (CESS)― estem ultimant la preparació de la taula rodona Educació i Comunicació Integral de les Persones Sordes, prevista pel 26 de novembre. En parlarem més endavant. 
  
Vist l’escàndol vergonyós dels màsters de la Universidad Rey Juan Carlos, convindria que les universitats, en general, s’allunyessin dels flaixos de la vanitat mediàtica, lligats a la classe política més corrupta. Seria, en canvi, més profitós que s’acostessin ―més del que ja fan―, al tercer sector o a petites ONGs que, com formiguetes, van construint, de manera desinteressada, coses que valen la pena. Cal aquest apropament per saber quins són els neguits de la gent que pica pedra, per no viure desconnectats dels agents socials que trepitgen el territori, per aprendre de la seva experiència i, si s’escau, per aportar ―perdó, vull dir per “transferir”― un granet de coneixement útil al conjunt comú del país.