Hauríem de ser realment estúpids i menyspreables perquè davant l’austeritat criminal a la que ens evoca el patetisme de l’existència contemporània, havent de renunciar a tot i a més per intentar seguir caminant tot i els entrebancs constants, tot i els infinits obstacles, tot i la feixuga càrrega cosida amb filferro roent a cadascuna de les vertebres de l’esquena al llarg de tota la columna, hauríem de ser ridículs perquè davant d’això renunciéssim a l’últim vestigi de la riquesa impol·luta que encara es preserva –en potència- intacta, és clar, la riquesa artística i el que aquesta pot generar i aportar en el desfici del viure, perquè no! és clar que no en menjarem d’aquest art nostre però morirem amb el cap més amunt que ningú sabent que no l’hem subordinat irresponsablement i vergonyosa a la misèria de la realitat que ens envolta, aquest acte innoble només podria definir als covards i als sers esporuguits que, davant la por, lluny de combatre-la, només saben i només volen respondre-hi amb la por mateixa, així que llancem els seus caps guillotinats fins on puguem perdre’ls-hi la mirada fins la fi dels temps, i que els seus ulls corcats no emmetzinin el fer de les nostres nobles mans, que l’austeritat artística, avui, pot ser un dany irremeiable i no ho voldríem pas que en aquell únic terreny on la potència del valor encara es manté verge, fóssim nosaltres mateixos els que incomprensiblement evoquéssim l’únic oasi de riquesa que encara resguardem ben ple a  l’assecament i al futur desèrtic del qual fugiríem en qualsevol altre àmbit de l’existència, així que alcem-nos davant d’això perquè no permetrem que ens ho diguin, “estúpids i menyspreables”, i no erréssim davant d’aquesta convicció, que a l’oasi no hi ha pas vi sinó aigua pura, no és una festa encegadora el que cerquem, perquè en aquesta cerca ens hi perdríem, hem de veure-hi clar i en l’embriaguesa de la celebració gratuïta ens conduiríem a nosaltres mateixos també cap a la misèria més indesitjable ja que després del riure hi ha el silenci i la buidor dels enganyats, hem d’exigir-nos fermesa en cada pas i no un caminar sinuós que podria estampar-nos els rostres contra el terra tot embrutant-nos-els de pols, així doncs, no permetrem que ens diguin estúpids perquè tenint la possibilitat d’enriquir màximament la creativitat a les nostres mans l’enaltirem fins al cel i serem dignes portadors del seu valor absolut, i no ens podran menysprear perquè aquest pedestal on la farem brillar el lluirem allà on anem, sigui on sigui, amb orgull i convicció, així doncs fem gala de la nostra responsabilitat i sobretot tu, que t’has enfrontat a l’adversitat d’aquest etern paràgraf, metàfora explícita de l’esforç que ens exigeix la crua contemporaneïtat, aposta per a la riquesa artística i allunya’t de l’imperativa i mediocre austeritat creativa, està a les teves mans, i no penso posar cap punt i final ja que la feina i l’exigència no permeten cap treva perquè no tot està per fer, però encara podem fer molt