ARA A PORTADA
-
Cedeix una sitja de la farinera de Casa Tarradellas i provoca l'esfondrament de part de la façana de la nau Redacció
-
-
Incendi en un pis de Torelló: tres persones traslladades a l'Hospital de Vic per inhalació de fum Redacció
-
-
Prats de Lluçanès recupera el Cafè Teatre Orient després de més de 20 anys tancat al públic Irene Giménez Vinyet

- Blanca Busquets
- Escriptora
Llegint històries de la nostra terra, et trobes sovint connexions si més no curioses entre comarques oposades en formes de vida i francament llunyanes entre elles geogràficament parlant.
Estic immersa en el llibre Aigua a les venes del periodista i escriptor baleguerenc Francesc Canosa. És fàcil d'entendre per què ara mateix he tingut la curiositat de llegir precisament aquest llibre, si se sap que parla del canal d'Urgell, de la seva necessitat i construcció, a mitjan segle XIX. A més, la manera d'escriure de Canosa m'agrada, se m'emporta, ja se'm va emportar amb el llibre Fumar-se el franquisme, on els protagonistes són els caliquenyos, molt més importants a la nostra història del que pugui semblar. Canosa, a més, té una altra virtut, per a mi: es desviu per la seva terra, pel Ponent català. I això a mi em toca la fibra, què voleu que us digui. M'agrada la gent que estima el que té a prop i que ho dona a conèixer amb el rigor i la passió que ho fa ell.
A banda de recomanar-vos el llibre, us volia fer avinent la connexió curiosa que he trobat entre la nostra comarca i el canal d'Urgell: l'enginyer barceloní Guillem Catà s'havia de fer càrrec d'aquesta obra ja al segle XIV. La hi havia encarregat Jaume I d'Urgell. Però Catà va trobar un gran impediment per tirar-ho endavant, que era la serra de Montclar, i que segles més endavant es va perforar, però en aquell moment va fer que es desestimés el projecte.
I per què era conegut Guillem Catà? Doncs perquè havia construït la sèquia que havia de portar aigua a Manresa, explica Canosa que de 26 quilòmetres i amb 34 ponts de pedra, que aviat és dit. "Una gran obra d'enginyeria: la més important de la Baixa Edat mitjana a Catalunya", diu al llibre. L'aigua s'agafa al riu Llobregat i és per regar la comarca del Bages i la seva capital. Però, ep, al bisbe de Vic de l'època, que es deia Galceran Sacosta, no li va agradar la idea, es va empipar de mala manera i va excomunicar tothom que va poder per aquest fet (era la manera que tenien els bisbes d'empipar-se dels bisbes en aquell temps).
El meu pare, fill de Manresa i pregoner en alguna ocasió de les festes de la Llum de la ciutat, explica sovint aquesta història de la Llum que va sortir de Montserrat, va il·luminar la ciutat i va fer miracles (Canosa en descriu uns, no sé si el meu pare els mateixos. Tant és: miracles). El cas és que el bisbe de Vic va morir al cap de poc, i la cèlebre sèquia també va fer finalment miracles d'una altra mena amb l'aigua. I no, no s'acaba amb Vic la connexió del canal d'Urgell amb la nostra comarca: perquè el cas és que Galceran Sacosta era de la casa de l'Avenc, de Tavertet. Fins i tot hi ha una mitra de pedra que el representa. El meu pare, cada vegada que en parla, de l'Avenc, diu que hi va viure el "bisbe dolent".
Dit això, i seguit el fil del bisbe, la sèquia, l'enginyer i el canal d'Urgell que encara trigaria segles a construir-se, desitjo i espero amb tot el cor que aviat Ponent deixi de patir. Que, amb ell, patim tots els catalans. I que a tots, ara mateix, ens agradaria tenir aigua a les venes. I sobretot al camp.
Estic immersa en el llibre Aigua a les venes del periodista i escriptor baleguerenc Francesc Canosa. És fàcil d'entendre per què ara mateix he tingut la curiositat de llegir precisament aquest llibre, si se sap que parla del canal d'Urgell, de la seva necessitat i construcció, a mitjan segle XIX. A més, la manera d'escriure de Canosa m'agrada, se m'emporta, ja se'm va emportar amb el llibre Fumar-se el franquisme, on els protagonistes són els caliquenyos, molt més importants a la nostra història del que pugui semblar. Canosa, a més, té una altra virtut, per a mi: es desviu per la seva terra, pel Ponent català. I això a mi em toca la fibra, què voleu que us digui. M'agrada la gent que estima el que té a prop i que ho dona a conèixer amb el rigor i la passió que ho fa ell.
A banda de recomanar-vos el llibre, us volia fer avinent la connexió curiosa que he trobat entre la nostra comarca i el canal d'Urgell: l'enginyer barceloní Guillem Catà s'havia de fer càrrec d'aquesta obra ja al segle XIV. La hi havia encarregat Jaume I d'Urgell. Però Catà va trobar un gran impediment per tirar-ho endavant, que era la serra de Montclar, i que segles més endavant es va perforar, però en aquell moment va fer que es desestimés el projecte.
I per què era conegut Guillem Catà? Doncs perquè havia construït la sèquia que havia de portar aigua a Manresa, explica Canosa que de 26 quilòmetres i amb 34 ponts de pedra, que aviat és dit. "Una gran obra d'enginyeria: la més important de la Baixa Edat mitjana a Catalunya", diu al llibre. L'aigua s'agafa al riu Llobregat i és per regar la comarca del Bages i la seva capital. Però, ep, al bisbe de Vic de l'època, que es deia Galceran Sacosta, no li va agradar la idea, es va empipar de mala manera i va excomunicar tothom que va poder per aquest fet (era la manera que tenien els bisbes d'empipar-se dels bisbes en aquell temps).
El meu pare, fill de Manresa i pregoner en alguna ocasió de les festes de la Llum de la ciutat, explica sovint aquesta història de la Llum que va sortir de Montserrat, va il·luminar la ciutat i va fer miracles (Canosa en descriu uns, no sé si el meu pare els mateixos. Tant és: miracles). El cas és que el bisbe de Vic va morir al cap de poc, i la cèlebre sèquia també va fer finalment miracles d'una altra mena amb l'aigua. I no, no s'acaba amb Vic la connexió del canal d'Urgell amb la nostra comarca: perquè el cas és que Galceran Sacosta era de la casa de l'Avenc, de Tavertet. Fins i tot hi ha una mitra de pedra que el representa. El meu pare, cada vegada que en parla, de l'Avenc, diu que hi va viure el "bisbe dolent".
Dit això, i seguit el fil del bisbe, la sèquia, l'enginyer i el canal d'Urgell que encara trigaria segles a construir-se, desitjo i espero amb tot el cor que aviat Ponent deixi de patir. Que, amb ell, patim tots els catalans. I que a tots, ara mateix, ens agradaria tenir aigua a les venes. I sobretot al camp.
Escric des dels 12 anys i treballo a Catalunya Ràdio des del 1986, on em sento com a casa. També em sento a casa a Cantonigròs, d’on són les meves arrels maternes. He publicat unes quantes novel·les, entre les quals Presó de Neu (2003), El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014) i, l’última, Constel·lacions (2022). Els meus llibres han estat traduïts a diverses llengües.
Et pot interessar
- La colònia dels avariats Blanca Busquets
- I si Argüello anés al Cabró Rock? Jordi Serrat
- Trump i l'OTAN o quan la diplomàcia es torna xantatge Toni Poyato
- Què són els centres adscrits? La seva vinculació a la universitat Josep-Eladi Baños
- Els missatges dels ocells Blanca Busquets
- Els nous «altres catalans» en el centenari de Paco Candel Toni Poyato
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Osona?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.