Llegint històries de la nostra terra, et trobes sovint connexions si més no curioses entre comarques oposades en formes de vida i francament llunyanes entre elles geogràficament parlant.

Estic immersa en el llibre Aigua a les venes del periodista i escriptor baleguerenc Francesc Canosa. És fàcil d'entendre per què ara mateix he tingut la curiositat de llegir precisament aquest llibre, si se sap que parla del canal d'Urgell, de la seva necessitat i construcció, a mitjan segle XIX. A més, la manera d'escriure de Canosa m'agrada, se m'emporta, ja se'm va emportar amb el llibre Fumar-se el franquisme, on els protagonistes són els caliquenyos, molt més importants a la nostra història del que pugui semblar. Canosa, a més, té una altra virtut, per a mi: es desviu per la seva terra, pel Ponent català. I això a mi em toca la fibra, què voleu que us digui. M'agrada la gent que estima el que té a prop i que ho dona a conèixer amb el rigor i la passió que ho fa ell.

A banda de recomanar-vos el llibre, us volia fer avinent la connexió curiosa que he trobat entre la nostra comarca i el canal d'Urgell: l'enginyer barceloní Guillem Catà s'havia de fer càrrec d'aquesta obra ja al segle XIV. La hi havia encarregat Jaume I d'Urgell. Però Catà va trobar un gran impediment per tirar-ho endavant, que era la serra de Montclar, i que segles més endavant es va perforar, però en aquell moment va fer que es desestimés el projecte.

I per què era conegut Guillem Catà? Doncs perquè havia construït la sèquia que havia de portar aigua a Manresa, explica Canosa que de 26 quilòmetres i amb 34 ponts de pedra, que aviat és dit. "Una gran obra d'enginyeria: la més important de la Baixa Edat mitjana a Catalunya", diu al llibre. L'aigua s'agafa al riu Llobregat i és per regar la comarca del Bages i la seva capital. Però, ep, al bisbe de Vic de l'època, que es deia Galceran Sacosta, no li va agradar la idea, es va empipar de mala manera i va excomunicar tothom que va poder per aquest fet (era la manera que tenien els bisbes d'empipar-se dels bisbes en aquell temps).

El meu pare, fill de Manresa i pregoner en alguna ocasió de les festes de la Llum de la ciutat, explica sovint aquesta història de la Llum que va sortir de Montserrat, va il·luminar la ciutat i va fer miracles (Canosa en descriu uns, no sé si el meu pare els mateixos. Tant és: miracles). El cas és que el bisbe de Vic va morir al cap de poc, i la cèlebre sèquia també va fer finalment miracles d'una altra mena amb l'aigua. I no, no s'acaba amb Vic la connexió del canal d'Urgell amb la nostra comarca: perquè el cas és que Galceran Sacosta era de la casa de l'Avenc, de Tavertet. Fins i tot hi ha una mitra de pedra que el representa. El meu pare, cada vegada que en parla, de l'Avenc, diu que hi va viure el "bisbe dolent".

Dit això, i seguit el fil del bisbe, la sèquia, l'enginyer i el canal d'Urgell que encara trigaria segles a construir-se, desitjo i espero amb tot el cor que aviat Ponent deixi de patir. Que, amb ell, patim tots els catalans. I que a tots, ara mateix, ens agradaria tenir aigua a les venes. I sobretot al camp.