Setmanes enrere, tot llegint El 9 Nou em vaig assabentar de la mort del vigatà Jordi Vivet, llibertari i lliurepensador de pedra picada que en anys passats va alternar el seu activisme cultural a Vic i a Menorca (poesia, teatre, música), amb més d'una dècada fent de fogoner en vaixells de la marina mercant, que el van portar a córrer tots els mars del planeta. També va viure a Londres i a Barcelona. Des de feia uns anys estava malalt i s'havia retirat a Vic, on el veia molt de tant en tant.

Quan mor una persona gran que ens és propera ens entristim molt i la trobem a faltar perquè ens ha acompanyat durant un bon tram de la nostra existència i ens ha regalat moltes de les seves energies; tanmateix, el seu traspàs inevitable no ens ve massa de nou i diem: "és llei de vida". Però quan se'ns en va un ésser estimat que per l'edat encara li queden moltes coses per fer, la sotragada còsmica és profunda i posem en dubte la llei de la vida.

Més enllà dels difunts de la meva família –pare, mare, avis, àvies, oncles i tietes- que sempre formen part de la memòria, la sang i el disc dur genètic, se m'han mort alguns amics més grans que jo que sempre recordaré. Un d'ells va ser Joan Sayós, fill de Sant Quirze de Besora, mort el 2004. Antic aviador de la República, en tres ocasions el seu avió va ser tocat per l'enemic, però sempre va poder saltar i salvar la vida, encara que alguns rastres de metralla el van condecorar per tota la vida. Acabada la guerra civil, va anar a parar a un camp de concentració a França, fins que l'any 1945 va tornar a Espanya. Després va fer el servei militar, va obrir un taller mecànic i va canviar l'aviació per l'excursionisme. Però enyorat del cel físic, als 62 anys es va apuntar a un curset de paracaigudisme a la Cerdanya i va obtenir el títol de pilot de vol sense motor. L'any 1992 es va comprar un Coyote ultralleuger, que va pilotar fins als 77 anys. Però també era un acròbata del pensament que el 1970 havia publicat en català Un aviador de la República un recull de memòries i reflexions de la guerra civil, narrades amb molta ironia, sentit de l'humor i cap vestigi d'odi ni venjança. Autodidacta empedreït, dominava l'anglès, el francès, una mica el rus i, darrerament s'havia matriculat a cursos d'alemany. L'última època de la seva vida se'n va anar a viure a la residència Els Saits de Vic, on jo el visitava. Petit i amb ulls brillants de nen murri, i amb una ment lúcida i preclara, dos i tres anys abans de morir anava cada dia la biblioterca Joan Triadú, on llegia revistes europees editades en francès, anglès i alemany. Aficionat a la lectura, també devorava llibres de filosofia zen, física quàntica i taoïsme. Aquells dies, a la seva habitació del geriàtric va escriure un llibre fantàstic: Ladrando a la luna, un compendi de pensaments i aforismes on resumia la seva visió de lliurepensador sense traves.

La vida sempre presenta, per sort, una gran diversitat de tipologies, de vegades persones anònimes que mai no apareixen als diaris quan se'n van a l'altre barri. És el cas de Jaume Guix i Fors, un personatge vigatà sense mèrits aparents dignes de figurar als annals de la història, però imprescindible per entendre l'ànima popular vigatana. Sense ell, comediant excepcional a la vida quotidiana, Vic no seria la mateixa ciutat. La casualitat va fer que el veiés per darrera vegada a l'Hospital de la Santa Creu, tres dies abans de la seva mort. Li costava articular paraules, però em va parlar del Barça. Sempre recordaré les seves actuacions còmiques al Teatre del pare Coll amb motiu de les festes del Carquinyoli o les seves humorades al carrer i als bars. La seva mort em va entristir molt.

Mort prematurament el 1987 (quan jo tenia poc més de trenta anys), Antoni Abella i Portusach, conegut popularment com El Tendre (forjador, antiquari, poeta, escultor, bromista i bohemi), va jugar un paper important a la meva vida. De fet, quan jo vaig abandonar el domicili familiar als 17 anys em va acollir a casa seva, al carrer de Gurb. Nascut la diada dels Innocents de 1941 al barri de Gràcia de Barcelona, al llarg de la vida va fer molts viatges per Europa en moto; es va casar amb la Carmina i va viure del que feia amb les mans. Home de tertúlies, amic dels seus amics i company de fatigues dels personatges més humils, coneixia tots els abocadors d'escombraries de la comarca i n'aprofitava molts objectes. Als 18 anys va començar a escriure poesia eròtica i a llegir de manera compulsiva llibres de filosofia, tractats de semàntica i altres de temàtica més aviat estrambòtica. Essent malalt terminal, els darrers dies els va passar escrivint un conte i fent màscares amb retalls de paper. El dia abans de morir va preparar personalment un còctel d'acomiadament per a la seva companya i els amics.

Altres personatges que van marxar a una edat més o menys previsible –per allò de la llei de vida- van ser Pitu Vilanova (el pare de Víctor Vilanova, fundador del restaurant El Jardinet) i Nati Farràs (la seva dona), dues persones exquisides que van ser veïnes meves durant 25 anys al pis del Carrer Pla de Balenyà on vaig viure. O Jordi Ralló, comunista crític insubornable, empedreït tertulià de l'Snack, jugador d'escacs i empleat de banca que, malgrat la seva evident capacitat intel·lectual, mai no va voler pujar de categoria a l'empresa. O el sastre Català. O Santiago Oncins, anarquista que venia quincalla als mercats.

Però, com deia abans, les grans sotragades venen quan el traspassat és de la teva edat, o més jove. La primera mort que em va impressionar va ser, quan jo tenia tretze o catorze, un amic que es deia Suñé, amb qui havia coincidit als escoltes. Va ser la primera vegada que vaig intuir que la vida no dura sempre. Tanmateix, una de les defuncions més inesperades va ser, fa quatre anys, la del meu nebot Toti Solé, escalador que va morir d'accident en una paret de gel a Noruega.

Entremig, la llista d'amics entranyables desapareguts és ampla: Pere Lasala, company d'aula a l'Institut i un dels cervells més preclars de la generació de contraculturals a la comarca. O Magí Codina, mort d'accident de moto (amb Lasala), un bon amic que era veí meu al Carrer Estret i amb qui vaig compartir jocs i aventures infantils. O Miquel Lagunas, una bona persona que va sucumbir als embats de l'heroïna.

Em va colpir especialment el traspàs de l'amic Pere Codina, conegut com a Pere Puta, veí de Susqueda, que va regentar uns anys el bar Xuclamel d'Anglès, un guerrer vital que vaig conèixer als setze anys, i amb qui, temps després vam coincidir treballant en un hotel de la Vall de Boí, on vam organitzar una vaga reclamant el dret a una alimentació digna dels treballadors de l'establiment.

També em venen a la memòria les germanes Riera (bessones), la Tina (alegre i generosa) i la Lores (tranquil·la i discreta). Jaume Peiron, un bromista que freqüentava el Cafè Vic, mort a Manlleu en un terrible accident on també van morir quatre joves més. Miquel Mulet, anarquista que va passar més de quinze anys a la presó, que vaig conèixer a l'Institut Jaume Callís. Agustí Furriols, company de viatge durant tres mesos a l'Índia, que va morir per culpa d'una hipoglucèmia. Joan Grau, el director de Sèmola Teatre, un grup del que vaig formar part en els seus inicis. Jesús Holguín –conegut com el Lendakari- un treballador de l'Inem de ment oberta i amant de l'animació nocturna de la meva generació. Empar Sáez, una bona amiga escultora, pintora i professora de l'Escola d'Arts i Oficis. Llucià Guiteras, empresari manlleuenc d'esquerres, de tendències cristianes i llibertàries. O Agustí Farrés, un gran amic mort fa poques setmanes, amb qui vaig conviure, i riure molt, en un piset atrotinat del carrer de la Ramada durant els anys setanta.

Vull deixar clar que a l'hora de parlar d'amistats no hi ha categories, Però, pels motius que siguin, sempre trobes a faltar més una persona que una altra. És el cas de la Lluïsa Arranz Albó, una dona com poques he conegut a la meva vida. La vaig conèixer a mitjans dels anys setanta al Cafè Vic, coincidint amb l'organització del Periple Pantaner de Sau, un esdeveniment lúdic i esportiu del qual en va ser una de les musses impulsores. L'any 2006, mentre un servidor de vostès redactava el llibre Cafè Vic-Retrat d'una generació de rebels i bromistes, la vaig entrevistar per incorporar-hi la seva visió, al costat de la de molts altres protagonistes del moment. Les seves paraules eren aclaridores "Jo vaig marxar de casa meva, i això penso que va ser una gran sort, ja que vaig poder viure aquells dies al costat de la gent que estimava i que encara estimo. Per mi aquella època va ser com un somni. Vist des d'ara, un somni amb final o no final, però molt feliç. Era tot summament vital, canviant, nou, lliure, divertit i sorprenent; com viure molt ràpid. Es feien tantes coses divertides que sempre estàvem enfeinats pensant quina una en faríem l'endemà".

Lamento que en aquesta llista de persones que m'estimo i que ja no són entre nosaltres hi faltin algunes amistats, generacionals o no, que en el moment d'escriure la columna no em venen a la memòria, probablement per la pèrdua substancial de neurones associada a l'edat. Ja començo a ser una mica vell. Un dia o altre tots hem de morir. Però, creences a banda, hi ha persones com les mencionades que continuen vives en nosaltres, els mortals que encara transitem per aquesta vida. Una abraçada còsmica a totes.