Ho vaig dir fa anys en un article en aquest mateix diari, i aquest estiu, quan ens assolaven alguns focs d’importància a Catalunya (vaig veure de prop el del Montgrí), vaig pensar que hi havia de tornar. I més, després de la cimera del clima de Glasgow. Diria que ve a tomb.

Visc en un lloc que té fagedes, sempre humides, sempre fresques. Una fageda és impossible que cremi, per més sequera que hi hagi, el foc no sap com entomar-la. I quantes fagedes hi ha, a Catalunya? Són fàcils de comptar, ho acabarem de seguida si ens hi posem. 

I, tanmateix, davant de la meva sorpresa i desolació, ens entestem a talar-les. Ep, amb el permís de la Generalitat i del sursumcorda, tot signat i segellat. Aquí es diu que sí quan calgui i on calgui. Oh, és que necessitem pastures, em comenten els ramaders. Sí, sí, ho entenc perfectament. Però hi ha altres tipus de bosc per talar, no han de ser fagedes. Qualsevol altre arbre, qualsevol, és candidat a desaparèixer del mapa, i ja discutirem si cal o no cal, si pastures sí o si pastures no. O ja ho discutiran els altres, en això no m’hi ficaré pas. 

Però talar fagedes, que un dia passis per un bosc majestuós i l’endemà ja no hi sigui, crec que és un crim ecològic. És convidar el foc a venir, i és eliminar el verd intens del nostre paisatge. És engegar enlaire el pulmó ple d’aire pur de Catalunya. Prenguem-ne consciència, si us plau, només els faigs ens poden salvar.