Un dia o altre, a molts dels que tenim aquesta dèria recreativa –n'hi ha que resolen encreuats o sudokus- ens agrada fer una foto bonica on apareixen els nostres fills, una muntanya nevada, un arbre florit, un gat en una teulada, una platja deserta, un grup d'amics somrients o un impressionant monument quan estem de vacances. Fem tantes fotos que una o altra forçosament ha de sortir bé. I si no, esborrem les que hem tirat i no passa res.
El gènere de fotogràfic turístic és un dels més estesos. El turista acostuma a mirar les coses i el paisatge –natural o humà- des de fora de la realitat; o des d'una realitat virtual feta a mida de la càmera fotogràfica, que esdevé l'apèndix d'uns ulls que miren blocs de pedra i capten postals comercials, però que normalment no veuen més enllà del nas o de les imatges prefixades al disc dur cerebral per les multinacionals del pensament obligatori. El viatger, com a contraposició al turista, és conscient que està de pas en un territori, el que sigui. De fet, és conscient que està de pas en aquesta vida. I sap que tot allò que veuen els seus ulls és una realitat fugissera de la que ell també forma part. Un mirall on cada persona que obre els ulls i mira (o acciona l'ull d'una càmera) es pot veure retratada total o parcialment a si mateixa.
L'altre gènere fotogràfic més habitual és el relacionat amb la meteorologia i els fenòmens derivats del clima i el pas de les estacions, a remolc de les llums canviants del dia. Els paisatges que veiem des de la finestra es van modificant depenent de si plou, de si hi ha boira o si fa vent.
Però anem al gra: si visionem habitualment els espais televisius del temps, cada dia podem veure, en una o altra cadena, una espectacular imatge de l'osonenc Emili Vilamala, un fotògraf que ja és un clàssic a la petita pantalla. Pot ser una sortida de sol, un mar de boira o les capricioses formes dels núvols al cel. Però a diferència de les fotos que puc fer jo o la majoria d'aficionats que retraten a l'atzar, l'Emili és un caçador que es passa hores i hores esperant el moment oportú per buscar un bon enquadrament i fer una composició exquisida. Les seves fotos acostumen a ser brillants, com els seus ulls vius i alegres que sempre brillen. Els ulls de l'Emili, una persona tímida i humil, denoten una curiositat infanti propera a la innocència i una manifesta alegria interior davant els miracles quotidians que ens ofereixen el cel o la natura.
Fill de Sant Bartomeu del Grau, va treballar molts anys al ram del tèxtil i des de fa temps resideix a Vic. Acostumat a llevar-se durant dècades abans de la cinc del matí per anar a la fàbrica, ara que està jubilat continua despertant-se a la mateixa hora; però ara ho fa per anar a caçar imatges i instants. El vaig conèixer durant la segona meitat dels anys 60 quan tots dos estàvem internats al Seminari Conciliar de Vic i fèiem el mateix curs. Encara tinc gravat al disc dur cerebral una excursió que vam compartir a Castelldefels i que va quedar immortalitzada en una fotografia on apareixem tots dos fent un refrigeri en un merendero.
Emili Vilamala a Castelldefels (1967). A la dreta Toni Coromina amb un refresc.
El record que conservo de l'Emili adolescent és la imatge calcada del seu posat actual d'adult. Cinquanta anys enrere també era tímid, humil, alegre i curiós. I gens conflictiu. Bonhomia pura. Ara, de tant en tant me'l trobo pel carrer i quan ens veiem sempre somriu, i jo em poso content; ben mirat, si jo fos un gos, segur que mouria la cua.
La primera càmera que va tenir l'Emili la va guanyar acumulant embolcalls d'una marca de xocolata. Però es va posar a fer fotos de veritat el 1982 , l'any del "cambio" que va portar Felipe González a la Moncloa, poc després que Pujol entrés al Palau de la Generalitat. Va començar fent fotos analògiques en blanc i negre que ell mateix positivava al seu laboratori. Les seves primeres creacions –jo les havia vist- solien ser primers plants (gairebé abstractes) de l'aigua dels rius i torrents en moviment abraçant els còdols.
Des d'aleshores ha plogut molt i l'Emili ha canviat moltes vegades de càmera, des de les reflex analògiques a les digitals actuals. I ha passat del blanc i negre al color, tot i que alguna vegada encara retorna al blanc i negre. En el transcurs de més de tres dècades ha premut milers de vegades el disparador de la màquina, ha guanyat molts premis, ha publicat llibres i ha fet moltes exposicions. Fins i tot la prestigiosa publicació National Geographic l'ha distingit en diverses ocasions com el 'fotògraf del mes' i ha reproduït alguns dels seus treballs.
Tal com explicava fa poc en una entrevista, el primer que fa en llevar-se (quan el sol encara dorm), és sortir al balcó a veure quin temps fa. Si hi ha boira, decideix sortir de casa i enfilar-se amunt, normalment a l'ermita de Sant Sebastià o al Roc Llarg de Sant Bartomeu, des d'on ha retratat les tempestes més espectaculars que es puguin contemplar. Si no hi ha boira, busca racons de la Plana, sobretot camins, i els immortalitza en enquadraments i composicions que de vegades abasten arbres i muntanyes llunyanes, ocells o trens fugissers a l'albada.
El que m'agrada més d'aquest fotògraf és que prioritza més l'ànima i l'esperit de la fotografia que no pas l'esclavatge de la tècnica o la qualitat de la càmera. L'important és l'ull i el cervell que decideix el què i el com de cada foto. El resultat sempre sol ser una imatge sensible i impactant. L'Emili sempre transmet. Però per sobre de tot, em veig obligat a remarcar la seva humilitat quan diu que només es considera un aficionat en permanent estat d'aprenentatge, i que el dia que ho sàpiga tot de la fotografia deixarà la càmera i plegarà de fer fotos. Mentrestant, cada dia, milers de persones gaudim, encara que sigui durant 15 segons de les seves imatges i del miracle quotidià de la natura. Gràcies, Emili.