L’infatigable i polièdric Josep Romeu i Bisbe –activista cultural i polític, mestre, historiador, periodista i escriptor real i virtual– acaba de publicar la seva tercera novel·la, “L’herència del senyor Charles” (Emboscall), la lectura de la qual us recomano vivament, convençut que el llibre pot seduir-vos des de la primera fins a l’última línia. Romeu ha escrit no solament la seva millor novel·la, sinó també, m’hi jugo no sé què, una de les millors obres narratives de la temporada present.

Les fabulacions anteriors, “Temps de pluja” (2005) i “Olga” (2007), ja eren artefactes molt consistents, però “L’herència del senyor Charles”, ideada i executada amb un control especialment rigorós dels recursos narratius, es revela molt més ambiciosa i suposa un clar triomf en la carrera literària de l’autor vigatà. La història, escrita amb austeritat i elegància expressives, suscita la impressió gratificant que no hi falta ni hi sobra res.

La novel·la presenta les conxorxes i els tripijocs secrets entorn la tasca de reformulació de la teoria sobre l’evolució de les espècies de Charles Darwin (1809-1882) que va ocupar acadèmics i teòlegs eminents de l’època amb l’objectiu de conciliar les aportacions de la teoria evolutiva i el creacionisme diví que defensava la jerarquia eclesiàstica. L’acció discorre entre Londres i Down, a les acaballes de la vida del polèmic naturalista, i cal dir que, anecdotari a banda, l’obra s’erigeix com una al·legoria sobre la lluita pel poder, el control de les idees i la conservació del statu quo del moment.

La intriga constant constitueix un dels màxims al•licients de l’obra, de manera que podem llegir-la gairebé com si fos una novel•la policíaca. Aviso que no hi apareixen ni les corredisses, ni els trets, ni tampoc els julis desmesurats tan habituals de la sèrie negra, però el relat encadena episodis de gran voltatge narratiu basats en l’espionatge, el xantatge, la conxorxa, l’incendi intencionat, una violació i un assassinat encara més intencionats, una relació adúltera i una altra de naturalesa lesbiana. Una mica de tot, com veieu, dosificat i justificat d’una tal manera que no pot empatxar cap lector.

La galeria de personatges dels entorns familiar i amical, i dels àmbits acadèmic i institucional de l’època, que desfilen i s’entrecreuen és molt variada: Charles Darwin, la seva esposa Emma Wedgwood i els seus fills Leonard i George, però també, entre altres, el sociòleg Herbert Spencer, el biòleg Alfred Russel, els teòlegs Benjamin Warfield i Charles Hodge, el bisbe de Winchester Samuel Harold i el director del Museu d’Història Natural de Londres Richard Owen.

L’ambientació històrica és un altre atractiu important. Les descripcions d’interiors i exteriors –cases, catedrals, jardins, carrers– són d’una gran precisió i excel•leixen, sobretot, les que concerneixen al mobiliari, la decoració i el transport en carruatges de l’època. La climatologia londinenca, dominada per la pluja i la boira persistents, hi apareix també molt ben pinzellada.

No puc acabar la relació de virtuts de l’obra sense referir-me a l’erotisme subtil que inunda els encontres amorosos de determinats personatges. No hi trobareu, però, l’excés o la quimera il·limitada de factura sadomasoquista d’Olga, sinó més aviat la seducció i la insinuació velada que activen el desig voraginós.

El que tenim per a gaudi de ment i sentits: una novel·la molt equilibrada de temàtica darwiniana, escrita dos-cents anys després del naixement del famós naturalista, que suposa un salt endavant en la trajectòria literària del seu autor. El senyor Charles, per tant, tenia raó quan sostenia que l’evolució de les espècies era constant. Llegiu-vos l’última creació –el darrer moviment elegant– de l’animal literari Romeu.