Era l'any 1995. Primer curs de Periodisme. Classe de seminari amb uns 12 alumnes. Em tocava exposar un tema, no recordo quin, només recordo que en un moment determinat vaig dir: "perquè quan anem a Espanya...". El professor em va interrompre i em va dir: "encara que tu pensis que Catalunya no és Espanya no pots utilitzar aquesta expressió. T'agradi o no Catalunya forma part d'Espanya i, per tant, quan et refereixis a un viatge fora de Catalunya en tot cas dius això, que vas fora de Catalunya, o parla de la resta de l'Estat". Us he de dir que aquell professor era, és, molt catalanista i després en privat em va dir que ell segurament coincidia amb mi, però que en el llenguatge públic no podia utilitzar aquest tipus d'expressions. Que, en tot cas, m'ho reservés per a l'àmbit familiar o d'amics, de la mateixa corda, és clar.

Explico aquesta anècdota per evidenciar el que molts ja sabeu i que segur heu viscut en pròpia pell. Durant dècades els independentistes ens n'havíem d'amagar públicament. Havíem de ser la minoria silenciosa i silenciada. Això permetia, facilitava, que l'independentisme s'associés amb quelcom extremista, radical, fora de lloc i fins i tot violent. Una anomalia enmig d'una pau social que havíem definit com a Oasi Català. Un oasi en què la dreta i l'esquerra catalanista moderada arribava a acords amb la dreta i l'esquerra espanyolista, indistintament, per tal de facilitar la governabilitat dels dos territoris. S'arribava a acords que no s'acabaven complint, però no passava res, es feia per tal de garantir la pau de l'oasi.

Va arribar un dia, però, que aquest projecte de pacte va tenir uns objectius una miqueta, tampoc gaire, més ambiciosos. Alguns que ja vam criticar aquell pacte públicament, 2006, i se'ns seguia demanant que calléssim i que ens deixéssim estar de tonteries. Se'n va dir Estatut d'Autonomia. Tres de les parts el van pactar: dreta i esquerra catalanista i esquerra espanyolista. Però el problema que tenia aquest pacte és que agafava rang de llei orgànica i, per tant, podia obligar a les dues parts a no poder-lo incomplir amb tanta facilitat com s'havia fet fins llavors. Així que la dreta espanyolista, que va acabar tenint un suport encobert de l'esquerra espanyolista, es va carregar el pacte amb llums i taquígrafs. La sentència de TC en contra de l'Estatut. Any 2010.

I, des de llavors, més o menys ja sabeu què ha passat. Que l'oasi s'ha assecat, del tot. S'acusa l'independentisme d'haver-se'l carregat, d'acabar amb la pau i l'harmonia heretades del pacte postfranquista. És per això que l'aplicació de l'article 155 de la Constitución Española es ven com el retorn a la "normalitat" amb l'objectiu d'aconseguir, de nou, omplir d'aigua l'oasi. Segur que heu sentit allò d'acabar amb les famílies barallades, de tornar a ser un sol poble, etcètera. Volen tornar a silenciar l'independentisme, callat estava millor, i convertir-lo de nou en una minoria silenciosa i silenciada.

El que passa és que ara l'independentisme ja no és una minoria i ja no és silenciós. I encara que els poders de l'Estat s'entestin a associar-lo amb la violència, tots els catalans de seny, de seny de veritat, saben que no és cert. Per això ha arribat l'hora de deixar-nos estar de complexos, de victimisme i de pors. El 21 de desembre de 2017 tenim una nova oportunitat, potser de les més transcendents des del 2010, per demostrar que ja estem farts de viure sota quatre palmeres i un petit estany d'aigua que alimenta una aixeta de Madrid i que anhelem un territori fecund de planes verdes, rius, mars i muntanyes.