ARA A PORTADA
-
Cedeix una sitja de la farinera de Casa Tarradellas i provoca l'esfondrament de part de la façana de la nau Redacció
-
-
Incendi en un pis de Torelló: tres persones traslladades a l'Hospital de Vic per inhalació de fum Redacció
-
-
Prats de Lluçanès recupera el Cafè Teatre Orient després de més de 20 anys tancat al públic Irene Giménez Vinyet

- Blanca Busquets
- Escriptora
Quan jo començava les vacances, vaig veure que es col·locava una escultura del mestre forjador i escultor Enric Pla Montferrer d'Alpens, a la Pica d'Estats. He remenat el web de l'artista, que no coneixia, i trobo que realment la seva forja és bonica i, fins i tot, espectacular. Almenys a mi m'ha agradat.
El que no m'agrada és que em canviïn el cim de la Pica d'Estats o de qualsevol altra muntanya. Em fa l'efecte que és com dir-li a la natura que ella sola no fa prou patxoca, que necessita la mà de l'home per ser més lluïda. Em fa l'efecte que és destruir el que ara en diríem "l'skyline" de la muntanya perquè quedi més maca, o més elegant o més altiva. O per afegir-hi uns metres de més.
Em direu que els cims catalans tenen tots una creu i una fita. La fita marca l'altitud de l'elevació, i no sé si caldria que hi fos però a priori és o sembla una cosa útil. La creu, d'útil no en té res, però sí que remet a un passat no tan llunyà, quan els nostres avantpassats cristianíssims van convertir l'excursionisme i la conquesta de cims en un acte catalanista com el que més, juntament amb el cant coral. Qui no cantava i no feia cims, no era català. Aquella, gent abillada amb americanes d'època i corbatí (a menys que no fossin capellans que, com mossèn Cinto, duien un bon bagatge excursionista enganxat a la sotana) es feien fotos a dalt dels cims i, com podien (amb mules?), hi pujaven ciment i la creu a l'esquena, com si fessin el calvari. Era una gesta que els envejava tothom i els feia admirables i honorables. I la creu així quedava fermada per sempre dalt del cim assolit.
La creu, doncs, em sembla discutible que s'hagi de treure, pel que té d'un passat molt nostre i molt significatiu. Malgrat que ens pugui semblar fins i tot supersticiós, és història catalana, la nostra.
Però escultures noves als cims més alts del Pirineu, escolteu, diria que no calen. No sé de qui ha estat la brillant idea, però em sembla una manera d'embrutar més que d'embellir. Com si al mig del mar, allà no només hi ha aigua, algú hi posés escultures. No parlo per la de Plensa (meravellosa!) a Nova York, que és a tocar de la ciutat. Parlo per trobar-se tot d'una, al mig del mar infinit, una obra d'art feta per la mà humana. En sabem molt de fer coses, però si ens cal posar-les en alguna banda, negociem amb un museu d'art contemporani. No a la natura, no per canviar el que ella sola és ben capaç de fer lluir. No cal.
El que no m'agrada és que em canviïn el cim de la Pica d'Estats o de qualsevol altra muntanya. Em fa l'efecte que és com dir-li a la natura que ella sola no fa prou patxoca, que necessita la mà de l'home per ser més lluïda. Em fa l'efecte que és destruir el que ara en diríem "l'skyline" de la muntanya perquè quedi més maca, o més elegant o més altiva. O per afegir-hi uns metres de més.
Em direu que els cims catalans tenen tots una creu i una fita. La fita marca l'altitud de l'elevació, i no sé si caldria que hi fos però a priori és o sembla una cosa útil. La creu, d'útil no en té res, però sí que remet a un passat no tan llunyà, quan els nostres avantpassats cristianíssims van convertir l'excursionisme i la conquesta de cims en un acte catalanista com el que més, juntament amb el cant coral. Qui no cantava i no feia cims, no era català. Aquella, gent abillada amb americanes d'època i corbatí (a menys que no fossin capellans que, com mossèn Cinto, duien un bon bagatge excursionista enganxat a la sotana) es feien fotos a dalt dels cims i, com podien (amb mules?), hi pujaven ciment i la creu a l'esquena, com si fessin el calvari. Era una gesta que els envejava tothom i els feia admirables i honorables. I la creu així quedava fermada per sempre dalt del cim assolit.
La creu, doncs, em sembla discutible que s'hagi de treure, pel que té d'un passat molt nostre i molt significatiu. Malgrat que ens pugui semblar fins i tot supersticiós, és història catalana, la nostra.
Però escultures noves als cims més alts del Pirineu, escolteu, diria que no calen. No sé de qui ha estat la brillant idea, però em sembla una manera d'embrutar més que d'embellir. Com si al mig del mar, allà no només hi ha aigua, algú hi posés escultures. No parlo per la de Plensa (meravellosa!) a Nova York, que és a tocar de la ciutat. Parlo per trobar-se tot d'una, al mig del mar infinit, una obra d'art feta per la mà humana. En sabem molt de fer coses, però si ens cal posar-les en alguna banda, negociem amb un museu d'art contemporani. No a la natura, no per canviar el que ella sola és ben capaç de fer lluir. No cal.
Escric des dels 12 anys i treballo a Catalunya Ràdio des del 1986, on em sento com a casa. També em sento a casa a Cantonigròs, d’on són les meves arrels maternes. He publicat unes quantes novel·les, entre les quals Presó de Neu (2003), El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014) i, l’última, Constel·lacions (2022). Els meus llibres han estat traduïts a diverses llengües.
Et pot interessar
- La colònia dels avariats Blanca Busquets
- I si Argüello anés al Cabró Rock? Jordi Serrat
- Trump i l'OTAN o quan la diplomàcia es torna xantatge Toni Poyato
- Què són els centres adscrits? La seva vinculació a la universitat Josep-Eladi Baños
- Els missatges dels ocells Blanca Busquets
- Els nous «altres catalans» en el centenari de Paco Candel Toni Poyato
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Osona?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.