Aquests darrers mesos, la ciutat de Vic s’ha vist sacsejada, com la majoria de poblacions catalanes, per contínues concentracions i manifestacions –més d’una dotzena- relacionades amb el "procés", el referèndum de l’1-O, la repressió policial, l’aplicació de l’article 155, l’empresonament de polítics i activistes socials i la demanda de llibertat pels presos. La majoria de les manifestacions han estat multitudinàries i han tingut una participació que mai no s’havia vist a casa nostra. Destaca, per sobre de tot, la concentració del 3-O, la jornada de vaga –o aturada de país contra la violència policial- que va congregar més de 20.000 persones a la Plaça  i 5.000 més a la part alta del carrer Verdaguer. També va ser històrica la "botifarrada per la dignitat", que va reunir prop de 15.000 ànimes, o l’acte de protesta del 8-N, jornada de vaga.   A destacar que tot aquest moviment de masses no es pot englobar dins els antics paràmetres dretes-esquerres, sino que és manifestament transversal, abastant gent de dretes, de centre dreta, de centra esquerra, d’esquerra i d’extrema esquerra.

Referint-se a l’època franquista, l’amic Jordi Ralló, un lliurepensador vigatà de pedra picada que malauradament ja fa temps que no és entre nosaltres, deia que els vigatans som, en general, som gent conservadora i sense massa iniciativa. M’explicava que, amb motiu de les visites que Franco va fer a Vic els anys 1947i 1949, la població va obeir amb catòlica resignació les consignes de les autoritats falangistes referents a la bona impressió que el dictador s’havia d’endur de la Ciutat dels Sants. De fet, en una de les dues incursions vigatanes del dictador, la plaça Major –abans Plaza del Caudillo- va reunir prop de 10.000 ciutadans, la vegada que la mítica àgora s’havia omplert més –fins fa unes setmanes- en tota la història.

Segons Ralló, tret d’excepcions minoritàries, la societat vigatana acostuma anar a favor de qui mana, per anar bé, “que sigui de dretes”. Per ell, durant les visites del dictador de finals dels 40, els vigatans es van portar la mar de bé i el general Franco va marxar del tot satisfet per la calorosa acollida. Regirant l’hemeroteca, el juny de 1949 el diari La Vanguardia dedicava  tota la portada a l’acollida que Vic va fer al Caudillo, i vàries pàgines amb titulars i comentaris ben explícits, tot i que les cròniques d’aquells anys sempre s’ha de qüestionar: “Franco, al entrar en Vich, fue objeto de manifestaciones de entusiasmo patriótico”, o “A primeras horas de la mañana la ciudad apareció totalmente engalanada con banderas, gallardetes, colgaduras, reposteros, grandes carteles con las efígies e Franco y de Balmes y profusión de arcos de triunfo levantados por el propio vecindario”. A banda del general i la seva esposa (popularment coneguda amb el nom de “La Collares”), van ser a la catedral de Vic, el nunci papal, el govern espanyol en ple, el bisbe de Vic, diversos bisbes espanyols, l’alcalde, autoritats militars, un regiment d’Infanteria, una banda de músics, representants de 20 centúries del Frente de Juventudes i un llarguíssim etcètera. A la sortida, tot el seguici es va desplaçar al Seminari nou, un gran edifici d’estètica "neoromànica" que Franco va inaugurar.

Sense pretendre entrar en contradicció amb l’enyorat Ralló, però probablement la conducta entre escèptica i conservadora de la majoria de vigatans durant el franquisme era més deguda a la por que a l’afecció al règim. Sí que hi havia sectors falangistes i ultradretans amb molt poder, però la majoria callava, atorgava i anava a missa cada diumenge. I si algú gosava criticar el règim, sempre havia d’escoltar la proverbial advertència: “No t’emboliquis, no et fiquis en política!”. El cas és que, a banda de petits nuclis de resistència cultural antifranquista, l’oposició democràtica no va treure el nas fins a la dècada dels 60. Es tractava de reduïts sectors catalanistes i també alguns grups d’esquerres socialment compromesos. Però en cap cas l’oposició democràtica va arribar a ser majoritària. L’arribada de l’Assemblea de Catalunya i la consolidació d’alguns partits polítics d’esquerra (sobretot PSUC i PSAN, i en menor grau els socialistes) i de centre dreta (CiU), a més dels sindicats democràtics, va alterar aquest mapa. Tanmateix, després de la mort de Franco Vic va viure durant més de dues dècades sota l’esperit conservador del pujolisme, tot i que a CiU hi van confluir des d’antics franquistes moderats fins a socialdemòcrates. Les esquerres mai van agafar les regnes del govern municipal.

Els primers moviments crítics amb la dictadura  en forma de manifestació no es van visualitzar fins vint anys després de la fi de la guerra. L’any 61, es va organitzar la primera manifestació reivindicativa –no estrictament política- de la postguerra, amb la participació de prop de 150 joves que van sortir de la Plaça i van desfilar pel carrer Verdaguer fins davant del Cinema Vigatà, en protesta per l’elevat preu de les entrades del cinema comercial. Els manifestants, que portaven una pancarta escrita en català, van rebre la càrrega d’un escamot de guàrdies civils vestits amb capa que estaven amagats al vestíbul del cinema. Hi va haver mitja dotzena de detinguts que van ser retinguts una estona a l’Ajuntament, i que al cap de poc van ser posats en llibertat. La primavera del 70 els alumnes de l’Institut Jaume Callís van muntar una manifestació per protestar per la manca d’enllumenat als accessos de l’Institut i pel perill que això suposava per la seguretat de les noies que acudien al centre a estudiar en horari nocturn. Mesos després, el 14 de desembre , el govern espanyol va imposar l’estat d’excepció a tot l’Estat en un intent d’aturar les protestes contra la petició de sis penes de mort per a uns militants d’ETA jutjats en un tribunal militar de Burgos. Fent-se ressò de les protestes als instituts de Barcelona, estudiants de l’Institut Jaume Callís i del Col·legi de Sant Miquel van organitzar una manifestació de protesta que va congregar unes 200 persones al centre de Vic.

El 14 de febrer de 1972, els alumnes de l’Institut i els de Sant Miquel es van afegir a l’onada de protestes sorgides arreu de l’Estat contra l’anomenada Ley General de Educación i es van declarar en vaga. També van organitzar una manifestació des de l’Institut fins al Passeig, on els 500 manifestants van ser dissolts per la guàrdia civil. A la nit, hi va haver una assemblea a l’Institut i es va tornar a organitzar una nova manifestació, aquesta vegada amb enfrontaments amb la policia molt a prop de l’Instiut i llançament de rocs contra els vehicles policials. Al centre de Vic, es van travessar cotxes al mig del carrer de Verdaguer, on es van produir més càrregues de les forces de seguretat i hi van haver detencions.

El 1973, la plaça Major va acollir una espectacular ocupació policial per part dels grisos (amb autobusos i tanquetes), per impedir una concentració convocada per l’Assemblea de Catalunya. Però, un any després, es va produir un des esdeveniments més colpidors: l’execució, el 2 de març, de l’anarquista Salvador Puig Antich, condemnat al garrot vil en un judici militar que va ser una autèntica pantomima feixista. Quatre dies després, 600 manifestants, la majoria estudiants de l’Institut, van expressar la seva ràbia als carrers de Vic i la seva oposició a la pena de mort. Al final hi va haver una càrrega policial i quatre estudiants de l’Institut van ser detinguts. 

1975 una manifestació i una plantada d’arbres al Parc Balmes, en protesta per la retallada de pins i altres espècies vegetals. Va ser, molt probablement, la primera acció de caràcter ecologista feta a Vic. El 3 de març de 1976, mil cinc-centes persones van assistir a Vic a una manifestació de protesta per l’assassinat de cinc treballadors de Vitòria, abatuts per les bales de la policia. A finals de març també hi va haver una multitudinària concentració a la Plaça per reclamar ajuntaments democràtics.
    
El mes de març de 1978, centenars de persones van sortir als carrers de Vic reclamant la llibertat d’Albert Boadella (avui un declarat militant espanyolista afí al PP i a Ciutadans), detingut amb altres actors de la companyia Els Joglars, arran de l’obra La Torna, una sàtira sobre el tribunal militar que va condemnar a mort el polonès que havia estat executat el mateix dia que Salvador Puig Antich. La manifestació va ser una més de les que es van fer arreu del país dins la campanya Llibertat d’Expressió!
    
El 5 d’abril del mateix any, el sindicat CCOO (d'implantació recent), va convocar una manifestació contra l’atur a la qual es van afegir UGT i USO. Però simultàniament se'n va convocar una altra a través dels sindicats CNT, CSUT i CTSC. Les dues manifestacions van desfilar l’una darrere l’altra, però sense barrejar-se. Hi va haver crits contra els pactes de la Moncloa per part dels sindicats més radicals i crits a favor de la unitat per part dels sindicats més moderats. 
    
El mes de maig següent va portar un grup de ciutadans a fer una concentració festiva a la Plaça exigint que no s'hi deixessin circular els cotxes. Pocs dies després, cinc-centes persones es van manifestar pels carrers de Vic contra el tancament governatiu del local musical Can Grapes, de Taradell, i contra les sovintejades batudes policials en bars freqüentats per joves contestataris. El cas de Can Grapes era especial, donat que durant uns mesos va haver de patir la presència no desitjada de bandes juvenils que es dedicaven a buscar murga i a estomacar joves indefensos que eren clients del local, en una versió anticipada de les actuals bandes de skins, aleshores formades per membres d’extrema dreta. Però en comptes de defensar l’exercici del dret a guanyar-se la vida del propietari, les autoritats van aprofitar l’ocasió per precipitar el tancament del mític bar musical.

L’any 1979 es va produir un dels moments culminants del moviment antiurani, una important manifestació  que va comptar amb la presència intimidatòria de 200 policies de les brigades antiavalots, que van carregar contra els manifestants amb porres i trets de bales de goma. El moviment antiurani també va fer una intensa campanya de sensibilització i va celebrar moltes assembles populars, una de les quals va reunir 2.000 persones a l’Institut Jaume Callís. 

Aquestes són algunes de de les manifestacions democràtiques més destacades celebrades a Vic des dels anys 60, fins a l’anomenada "transició" democràtica.  Posteriorment també hi van haver concentracions  importants, com les celebrades en reivindicació de la Residència Sanitària (l’actual HGV) la primera meitat dels 80, de protesta per la construcció del pàrquing subterrani de la Plaça Major a finals dels 80, o contra l’atemptat d’ETA a la casa quarter de la Guardia Civil , el 1991, entre altres.